Fa uns catorze anys vaig anar a visitar uns tiets que vivien al Canadà. En una excursió que vam fer, vam entrar als Estats Units. Al cotxe, el tiet, dos cosins i jo. La cosa es que a la frontera Canadà-EEUU, que no te res a veure amb la frontera sud amb Mèxic, el meu tiet li va comentar al policia que “tots som ciutadans canadencs, de Montreal”. Vam entrar sense problemes i ningú va haver de mostrar cap document a la policía. Ni tan sols el permís de conduir.

I aquesta és l’història de com vaig entrar ilegalment als Estats Units. Tot i que això resulta anecdòtic i fins i tot risible, no ho podria tornar a repetir.
Llegir la resta de l’article »

Els Estats Units d’Amèrica sempre m’han fascinat. Llegint la seva història un no pot més que experimentar un sentiment extrany.

La part més emocionant és tot el procés d’independència. El procés d’unes persones que es sentien absolutament lleials al seu país i al seu rei, que els van girar l’esquena i els consideraven ciutadans de segona divisió, que van protestar repetidament per l’imposició d’impostos arbitraris, sense el seu consentiment, i que no els garantitzaven cap mena de representació al parlament de Londres.

Només cal llegir la Declaració d’Independència, escrita per Thomas Jefferson. El segón paràgraf comença així:

We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness.

La vida, la llibertat i la cerca de la felicitat. Els tres drets per als quals els primers colons van haver de fugir d’Anglaterra al 1620.
Al 1787, 4 anys després d’acabada la guerra d’independència, es redactava la Constitució Americana, la primera constitució democràtica en un món de reis absolutistes, però una constitució destinada a crear un govern federal fort.
Al 1789, New Jersey es va convertir en el primer estat que signava la constitució. Altres estats, en especial Massachussets i Rhode Island, van condicionar la signatura de la Constitució (i per tant la seva entrada en vigor) a afegir esmenes a la constitució que garantissin les llibertats inalienables. Aquestes esmenes, les 10 primeres, es van aprovar al 1791 i actualment es coneixen com the Bill of Rights

Segurament tots hem sentit a parlar de “la cinquena” a les pelicules. El text de la cinquena esmena diu:

No person shall be held to answer for a capital, or otherwise infamous crime, unless on a presentment or indictment of a Grand Jury, except in cases arising in the land or naval forces, or in the Militia, when in actual service in time of War or public danger; nor shall any person be subject for the same offense to be twice put in jeopardy of life or limb; nor shall be compelled in any criminal case to be a witness against himself, nor be deprived of life, liberty, or property, without due process of law; nor shall private property be taken for public use, without just compensation.

Es a dir, allò tan famós de no haver de declarar en contra d’un mateix, no jutjar a ningú dos vegades pel mateix delicte, no ser privat de la vida, la llibertat o la propietat si no és per causa d’un procés judicial i el dret a no ser privat de la propietat per ús públic sense compensació.

Per altra banda, la quarta esmena deixa clar el dret de les persones a viure segures a casa seva i potegeix el dret a la intimitat, especialment en tema de documents i efectes personals, que no podran ser violats ni confiscats a menys que existeixi “causa probable” i un jutge dicti una ordre que descrigui exactament què es busca, ón es busca i a la persona a qui s’ha d’investigar:

The right of the people to be secure in their persons, houses, papers, and effects, against unreasonable searches and seizures, shall not be violated, and no Warrants shall issue, but upon probable cause, supported by Oath or affirmation, and particularly describing the place to be searched, and the persons or things to be seized.

Potser a algú li pot semblar molt bé tot això… però per què aquest post?
Donç perque de fa un temps, les autoritats nord-americanes poden registrar i confiscar lliurement qualsevol dispositiu electrònic, com ordinadors portàtils, PDA i reproductors d’MP3, quan s’entra als Estats Units. En cas de disposar d’un sistema com True Crypt o usar sistemes de xifrat com GPG, les autoritats poden exigir als ciutadans l’entrega de les contrassenyes.
Però no s’acaba aquí. Fa menys d’un mes, aquestes autoritats s’han atorgat el dret de poder fer el mateix quan algú surt del pais.

Fa 217 anys, més d’un dels nous estats independenditzats de Gran Bretanya, per aconseguir la llibertat i la felicitat, van estar a punt de fer fracassar el nou govern demanant una carta que garantís les llibertats individuals i colectives dels ciutadans. Ara, amb l’excusa de la guerra contra el terror el mateix govern creat al 1789 està anulant aquests drets.

Algun lector pensa que no es el nostre problema? Error. Els Estats Units s’han erigit en la referència, i com a “referència” han exportat moltes coses al món. Des del Rock n’ Roll fins la Guerra contra el Terror i l’inclusió de mesures absurdes i arbitràries per a evitar atacs terroristes als avions, per finalment permetre’s el luxe de dir que aquella persona que vulgui viatjar als EEUU, necessitarà un permís del Govern Federal dels EEUU per a poder sortir del seu país d’origen, permís de sortida que no garantitza en cap cas que, un cop a la frontera, es denegui l’entrada i hom acabi deportat.

Si algú pensa que aquesta mena de mesures no s’aplicaràn mai a la Unió Europea, o a d’altres paísos del món, va completament errat. De fet, en aquell país paradisíac de la progressía d’esquerres, Espanya, s’aplica una mesura molt semblant que consisteix en que per a que una persona, especialment llatinoamericana, pugui entrar al pais, necessita una carta d’invitació. I no caldria comentar gaire més de la directiva de la vergonya que més d’un defensa com a avenç necessari.

La restricció de les llibertats aconseguides amb esforç, i molta sang val a dir i cal recordar, és un fet que es dona a tots aquells països que es vanaglorien de ser referència de progrés i llibertat. Tant als Estats Units com a Europa, que es permeten exigir a tercers paisos que garanteixin les llibertats que ells mateixos estan retallant.

Benjamin Franklin va dir que qualsevol societat que renuncia a la seva llibertat per a aconseguir una petita dosi de seguretat temporal, no mereix ni llibertat ni seguretat i acabarà perdent ambdues coses.

Si aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit, i què és el que exporta al món aquell país que va ajudar a crear, es tornaria a morir, però aquest cop de pena i tristor.

En 1984, Ronald Reagan se presentaba a la re-elección presidencial usando una campaña publicitaria llamada Morning in America y que es considerada una de las mejores campañas políticas de la historia. Este post es la visión irónica de la campaña, trasladándola a Europa.

Ya es de día en Europa. Hoy, más hombres y mujeres están mucho más cerca de volver a los terminos de quasi-esclavitud laboral, debiendo trabajar unas 11 horas diarias, 6 días a la semana.

Con un incremento de la precariedad laboral, miles de jóvenes tendrán que dedicar hasta un 90% de sus ínfimos sueldos a pagar viviendas decrépitas, no pudiendo mirar hacia el futuro, o haciendolo con miedo.

Cada día más personas intentarán llegar a esta falsa “tierra prometida” desde todo el mundo, algunos solo para pasar las vacaciones, encontrándose al llegar con salas de deportación donde podrán ser retenidos hasta 18 meses en espera de ser devueltos a sus países de orígen. Cada día, los ciudadanos de la Unión Europea se arriesgarán a ser detenidos hasta 42 días, sin mandato judicial ni pruebas, bajo la sospecha de ser terroristas simplemente por salir a la calle.

Es de día en Europa, y bajo el nuevo liderazgo de la presidencia de turno francesa, con Nicolas Sarkozy al frente, este continente cada día se vuelve más disciplinario y avanza un poco más hacia el totalitarismo, pasando de criminalizar el “hacer algo” a criminalizar el “ser algo”, sacando ejércitos a la calle para ejercer tareas de control y coherción y aprobando medidas destinadas a controlar las comunicaciones electrónicas de sus ciudadanos según los dictados de las sociedades de gestión de derechos de autor, que suplantarán al poder judicial en sus tareas de decidir que entra en la legalidad y que no.

Mientras, algunos seguirán empeñados en defender estos recortes a los derechos individuales y colectivos bajo la excusa de ser “avances democráticos necesarios”.

Fa un parell d’anys vaig publicar uns articles referents a Global Voices, que van marcar l’abans i el després de la meva relació amb el món anglòfon.

Un d’ells, reflexa els pensaments després de la cimera de Global Voices, després comentava la trampa que suposava l’edició en espanyol i finalment confirmava les sospites: Global Voices no era res més que una amplificació del que pensa l’anglosfera, traduït a altres idiomes.

A arrel dels comentaris a l’explicació d’en David sobre per què no segueix la coolsfera, concretament als de Rosa, m’han fet pensar per una fracció de segón que haurien canviat.

Una nova ullada al web de GV i, sorpresa! Projecte Lingua. Hum… a primera vista pot semblar interessant, pero el nom ja escama per si sol. Un cop dins del subdomini, es confirma la regla:

Project Lingua seeks to amplify Global Voices in languages other than English with the help of volunteer translators. It will open lines of communication with non-english speaking bloggers and readers of GV by translating main GV site content into other languages.

O el que és el mateix, dos anys després del primer debat sobre l’obertura de GV, existeix un projecte que consisteix en traduir el contingut principal de GV a altres llengües, amb l’ajut d’esclaus de voluntaris. Aquest projecte obrirà línies de comunicació amb bloggers que no parlen anglès gràcies a la traducció del contingut principal de GV. I els banners que es fan servir ho confirmen altre cop: “Global Voices in” i aquí poseu l’idioma preferit.

Només cal anar als subdominis en espanyol, francès, portuguès, italià… per veure que davant tots els articles, hi ha un parell de paraules: “Traduit per…” Ni un sol article original, en cap llengua que no sigui anglès. Ni un!

Això si, sorprenentment podem trobar un article sobre el preu de la gasolina a Guatemala, original en anglès, of course, i traduit a l’espanyol sis dies després per una altra persona.

Es a dir: per a publicar un article a la portada de Global Voices, ho has de fer en anglès. Només després aquest article podrà ser traduit a un altre idioma, sempre i quan algú pensi que és interessant. Aquests algús son els que apareixen al subdomini de cada llengua…. com a “top translators”. No són creadors de contingut. No son els que donen vida als diferents subdominis lingüístics. Son “top translators”. Si aixó no és una extensió del colonialisme del XVIII- principis del XX…

Si Global Voices sigués realment “global”, no existiria el “Project Lingua”, ni els banners “Global Voices in…”. Existiria només una portada, on qualsevol dels bloggers publicaria directament en el seu idioma les coses que passen a la seva zona.
Els reports sobre el que passa a Ossètia els faría un blogger des del terreny. El relat del que passa a la Xina el faria un xinès, i no un expatriat canadenc.

Si fossin realment globals, es sentirien més veus a part d’aquelles que tenen algún vincle econòmic, comercial o personal amb els imperis britànic i nord-americà. Però com que això no passa, Global Voices no és res mes que les veus anglòfones amplificades de forma global.

En una cosa si que han avançat. Els responsables de les diferents traduccions ara són més o menys “indigenes”, tot i que la responsable de la versió en francès ha canviat de Brooklyn a Beijing, i de ser nord-americana a ser d’algún país ex colònia francesa.
A l’estil de l’Emperatriu d’India, ascendint a un soldat hindú al rang de sergent… el màxim al que podia aspirar un “ciutadà de les colònies”….
Tot un avenç, si senyor…

Ahir nit vaig poder enganxar un dels documentals “The seven ages of rock”. Concretament el capítol “Stadium rock”, dedicat a l’història dels mega concerts a camps de futbol.

Durant el reportatge, apareixia l’història d’un grup de tres paios blancs que havíen escoltat bastants discs de reggae: Andy Summers, Stewart Copeland i Gordon Matthew Sumner (the artist laterly known as Sting). Com ja haureu endevinat, el grup era The Police.

Al documental parlaven de com The Police va fer la seva ascensió. Van ser els primers en tocar a llocs com Mexic, India o Egipte, quan tots els grups feien només gires europees o nord-americanes.
També comentaven un dels seus temes més famosos, Every breath you take. Composat per Sting just quan el seu matrimoni s’enfonsava, hi ha dues versions sobre el significat de la lletra. Una podría ser les ansies de control sobre la que seria la seva ex-dona, però Sting assegura que la va escriure pensant en el concepte del Gran Germà i el control del govern.

Sigui com sigui, es va presentar al 1983… si haguessin esperat només uns mesos per a publicar-la al 1984 hauria estat una carambola espectacular. Si el concepte “societat de control” hagués de tenir música, sería aquesta… una cançó que assegura que a cada moviment, acció i respiració que facis, algú et controlarà…cantada per la policia…

Every breath you take
And every move you make
Every bond you break
Every step you take
Ill be watching you

Every single day
And every word you say
Every game you play
Every night you stay
Ill be watching you

Oh, cant you see
You belong to me
Now my poor heart aches
With every step you take

Every move you make
Every vow you break
Every smile you fake
Every claim you stake
Ill be watching you

Since youve gone, Ive been lost without a trace
I dream at night, I can only see your face
I look around but its you I cant replace
I feel so cold and I long for your embrace
I keep crying baby, baby please

Oh, cant you see
You belong to me
Now my poor heart aches
Every step you take

Every move you make
Every vow you break
Every smile you fake
Every claim you stake
Ill be watching you

Every move you make
Every step you take
Ill be watching you
Ill be watching you

Every breath you take
Every move you make
Every bond you break
Every step you take
(Ill be watching you)

Nit de divendres. Acostumen a fer pelis per la tele. A la primera, Terminator 1. Una peli on les màquines prenen el control, exterminen a la humanitat, etc etc…

Just al final, a teletrès Jocs de Guerra, una peli on primer es confia un ordinador que aprèn dels seus errors la capacitat de llançar un atac nuclear de resposta a l’Unió Soviètica, i que després que un hacker en busca de jocs conecti amb l’ordinador, aquest confón el joc amb la realitat, està a punt de provocar la tercera guerra mondial, però finalment els humans descobreixen que només està jugant i es torna la decisió d’un atac nuclear als humans.

Tot i això, grans pelis, especialment la segona :_)

I com a curiositats, com es diu l’ordinador responsable de l’extermini de l’humanitat a Terminator? Skynet, la xarxa del cel. Un sistema distribuit al que se li dona tot el control militar, pren consciència d’ell mateix i decideix que el seu principal enemic és l’ésser humà i procedeix a exterminar gran part de la població i a esclavitzar a la resta. Un petit grup de rebels resisteix heroicament contra les màquines dolentes…
Com s’acaba la peli?

Nen mexicà: “Mireu! S’acosta una tempesta!!”
Sarah Connor: “Puc marxar ja?”
Senyor mexicà: “Si…abans que arribi la tempesta…”
Sarah: “Si…”

Com es diu l’ordinador de Jocs de Guerra? Wopr (woper, com l’hamburguesa). Quan triga un missil nuclear a impactar als EEUU? 23 minuts…

I frases célebres:

-No hi ha cap sistema completament segur.

-Sempre que disenyo un sistema, m’asseguro de crear un accés lateral per a poder entrar-hi saltant-me totes les barreres.

-Si vols accedir al sistema, esbrina tot el que puguis sobre qui va dissenyar-lo.

-És impossible que un estudiant posi una moneda a un telèfon i entri a un ordinador del govern.

-Diu que només ho fa per a divertir-se.

-General, es deixarà enganyar per una màquina… no actui com ella.

Gran peli…