Presentaran el llibre Josu Jon Imaz i Juan Urrutia, conformant un duet que pot ser realment impresionant, al centre d’innovació del BBVA, a la plaça Sta. Bárbara, 2 de Madrid.

Com a anècdota divertida, al llibre hi podreu trobar una nota al peu clarificant que un dels fragments va servir de font per a la Wikipedia. Per què? Doncs perquè van haver suggerencies de que el fragment en qüestió va ser copiat de la Wikipedia, quan en realitat va ser al revés… i un any i mig més tard…

Aquests joves marxaven sota els símbols de Marspiter, el llop, el pica soques i el bou.
Segons algunes fonts¹, Marspiter era el protector dels camps, animals i persones contra malalties i prediccions adverses, cosa que pot portar a interpretar .

Amb el temps, la deïtat/numen sabina Marspiter evoluciona a Mars (Mart), que engendra els bessons Ròmul i Rem. Després que els bessons fossin abandonats al Tiber, una lloba, animal associat a Mart, els alleta i els cria.

Al ser el pare llegendari del fundador de Roma, Mart passa a formar part de la primera Tríada Capitolina, juntament amb Júpiter i Quirinus (un numen sabí que després es va associar al mateix Ròmul), tot i que amb el temps i l’influència etrusca, va ser substituït per Minerva.

El deu de la guerra romà va donar nom al tercer mes de l’any. Des del primer dia del més de Martius es celebraven les Feriae Marti, festivals i celebracions en el seu honor que culminaven el dia 23, equinocci de primavera, quan es celebrava el Tubilustrium, la preparació ritual de les armes i objectes de guerra per l’immediat començament de la temporada militar.
L’estació de guerres durava fins al següent equinocci, a l’octubre, que era quan es celebrava l’ Armilustrium, un ritual de purificació i neteja de les armes de les legions que retornaven a casa a l’hivern.

Mart era un dels deus més poderosos i venerats pels romans. Com a Deu de la guerra, tenía múltiples representacions. Mars Ultor (Mart Venjador) per exemple, tenía un temple dedicat per Cesar August com a agraïment per la derrota dels assasins de Juli Cesar, però ja amb anterioritat, també apareixia com Mars Gradivus, el que precedeix l’exèrcit a la batalla. Precisament, una de les figures més importants a la legió, el vexilarius o portaestendard, anava cobert amb una pell de llop.

El llop s’associa a la mort, els inferns i al descens cap a la foscor iniciàtica. Condueix als morts, però també a les ànimes dels vius, pel camí adequat i evita que es perdin.
El vexillum o estendard de les legions no només tenien funcions d’assenyalar la posició al camp de batalla. Els legionaris morts en combat seguien vinculats al seu vexillum, que era objecte d’ especial veneració a tots els campaments, ja que els companys morts en una batalla seguien a l’estendard, guiant i ajudant als vius en la següent. Per això, el vexillarius era escollit amb molta cura, ja que havia de protegir feroçment l’ensenya. I per això una de les pitjors coses que podia passar a una legió era perdre, o que els robessin, els estendards.

1. Religión Romana: Historia política y psicològica

Si algú visita demà la Villa y Corte, veniu veniu! Hi haurà cava i unes pizzes bonissimes que fan els nostres veïns de Pizza al cuadrado. Després seguirem la festeta a Consentido, un local molt interessant que queda just davant de la tenda.

Un llibre amè i que no pot faltar a la llibreria personal de qualsevol persona que es preocupi mínimament per la llibertat i els drets civils.

Data: 29 d’Abril de 2009
Hora: 12:30
Lloc: Centre d’Innovació BBVA (Santa Bárbara, 2. Madrid)
Presenten: Iñigo Lamarca, defensor del poble d’ Euskadi, Pablo Toja, director d’ Expansió Corporativa de BBVA i José (Versus) Alcántara, autor del llibre.

Amb alguns altres refugiats va salpar en vint vaixells a la recerca d’un lloc on construir una nova ciutat que reemplacés a la qual havien destruït els grecs. Després de moltes aventures, va desembarcar en la costa septentrional d’Àfrica, on acabava de ser fundada la ciutat de Cartago, sota la conducció de la reina Dido.
Aquesta es va enamorar del bell Eneas, i, per un moment, el troià va pensar a quedar-se a Àfrica, casar-se amb Dido i convertir-se en rei de Cartago. Però, segons el relat, els déus sabien que aquest no havia de ser el seu destí. Van enviar un missatger per a ordenar-li que partís, i Eneas (que sempre obeïa als déus) va marxar corrents, sense dir res a Dido.
La pobra reina, al veure’s abandonada, es va suïcidar presa de la desesperació.

Eneas, després d’abandonar Cartago, va arribar a la costa sud-occidental d’Itàlia, on governava un rei anomenat Llatí que, suposadament, va donar el seu nom a la regió, al poble i a la seva llengua. Eneas es va casar amb la filla de Llatí (havia perdut la seva primera dona a Troia), i després d’una breu guerra amb ciutats veïnes es va imposar com governant del Lazio.

El fill de Eneas, Ascanio, va fundar Alba Longa trenta anys més tard, i els seus descendents la van governar en qualitat de reis. La llegenda no es deté aquí. Es diu que un rei posterior d’ Alba Longa va ser desposseït del tron pel seu germà petit. La filla del veritable rei va donar a llum a dos germans bessons, a qui l’ usurpador va ordenar matar perquè no li disputessin el govern de la ciutat quan creixessin. Per això, els nens van ser col·locats en una cistella, que va ser llançada al riu Tiber.

L’ usurpador va suposar que moririen sense que ell hagués de matar-los realment. Però la cistella va encallar a la costa, a uns 20 quilòmetres de la desembocadura del riu, al peu del que més tard seria anomenat el turó Palatí. Allí els va trobar una lloba, que es va fer càrrec d’ells. Algun temps més tard, un pastor va trobar als bessons, els hi va robar a la lloba, els va portar a la seva llar i els va criar com fills seus, anomenant-los Ròmul i Rem.

Ja crescuts, els bessons van conduir una revolta que va expulsar l’ usurpador del tron i va restablir al seu avi, el rei legítim, com a governant d’ Alba Longa. Després, els bessons van decidir construir una ciutat pròpia als marges del Tiber. Ròmul volia establir-la al Turó Palatí, on havien estat trobats per la lloba. Rem va proposar el turó Aventí, a uns 800 metres al sud. Van decidir consultar als déus. A la nit, cadascun es va plantar al turó que havia triat i va esperar els presagis que portaria l’ albada. Tan aviat com l’albada va il·luminar el cel, Rem va veure passar volant sis àguiles (o voltors). Però a la posta del sol, Ròmul n’havia vist dotze.

Rem va sostenir que havia guanyat perquè les seves aus havien aparegut primer; però Ròmul va dir que les seves aus eren més nombroses. En la lluita que va seguir, Ròmul va matar a Rem, i després va començar a construir al Palatí les muralles de la seva nova ciutat, sobre la qual governaria i que va anomenar Roma en el seu propi honor.¹

Avui, 21 de Març, es celebra el MMDCCLXII Ab Urbe Condita, aniversari de la fundació de la ciutat eterna, Roma des d’on va sorgir la nostra civilització. Bon any a tothom!

1. Isaac Asimov: La república romana

Són moltes les llegendes i mites sobre Attis i Cybele.

Per exemple a l’antiguitat, quan Zeus intentava posseir Cybele, la deesa mare de la terra i la fertilitat, el seu esperma va caure sobre una roca, i d’aquesta roca va néixer Agditis. Un ésser demoníac amb organs sexuals masculins i femenins, personificació del furor sexual. El seu desig sexual es dirigia tant a homes com a dones, i per això els déus de l’Olimp van decidir castrar-lo per a limitar la seva furia.
Mentre Agditis dormia, el van lligar a un pi i li van tallar els òrgans sexuals masculins. La sang que va caure a la terra va fer créixer un ametller. Amb el temps, Cybele va recollir les ametlles d’aquell arbre i, en menjar-les, va quedar fecundada i va tenir un fill, un noi bellíssim al que va anomenar Attis.

Agditis va quedar prendat immediatament del noi, que va refusar totes les propostes que Agditis li va fer, manifestant el seu desig de casar-se amb Io, filla del rei Mides.
Ferit per la negativa, Agditis va decidir venjar-se i, amb un ganivet d’obsidiana, va castrar al jove Attis, que va morir dessagnat. La mare d’Attis, Cybele, amorosament va recollir el seu cos per tal de que mai es descomposés.¹

Segons altres mites, Attis, va jurar guardar el temple de la deesa mare de la terra Cybele i mantenir la seva castedat. Però Attis va conèixer la hamadriade Sagaritis, de la qual es va enamorar. Això va causar la gelosia de Cybele, que va tallar l’arbre de Sagaritis. La vida de Sagaritis depenia de l’arbre, per la qual cosa aquesta va morir a l’acte.
Attis, embogit, va fugir corrents i mitjançant una pedra esmolada es va auto-castrar, morint a causa de les ferides. Cybele, avergonyida i dolorida, va decidir tornar a la vida a Attis en forma de pi.²

Cybele i Roma

Durant la segona guerra púnica, els romans van consultar els Llibres Sibilins, uns llibres que contenien profecies escrites per les Sibil·les de Cumae, i on s’assegurava que l’única manera d’evitar que Anibal destruís Roma era portant la Deesa Mare Cybele a Roma des del seu santuari a Pessinus.
El rei macedoni de Pèrgam va acceptar i la deesa, tallada en pedra negra, va arribar a Roma el mes d’Aprilis de l’any 210 a.c, on va ser rebuda per una gran processó que va creuar tota la ciutat.
Inicialment situat al Temple de la Victòria del Palatí, el temple de Cybele es va traslladar, ja a l’ epoca imperial, al turó Vaticà.

A partir del 203a.c es celebraven a Roma els Ludi Megalenses, una setmana completa entre el 4 i el 10 d’abril, dedicada a la Magna Mater amb processons, sacrificis, jocs i representacions teatrals, en agraïment per l’ajuda en la derrota d’ Anibal i Cartago.

1. http://mpfiles.com.ar/mitologia/CibelesyAttis.htm
2. http://www.theoi.com/Phrygios/Attis.html

Osiris era l’hereu del regne i representava la fertilitat i la regeneració de la terra, mentre que Seth era l’aridesa i les zones desèrtiques.
Amb el temps, Osiris es va casar amb Isis i va esdevenir rei d’Egipte, ensenyant als humans l’agricultura i el secret de l’obtenció del vi, a més de donar als humans lleis, la musica i els va instruir en com respectar als déus.

Quan va haver acabat, Osiris va marxar cap a altres terres, deixant Egipte al càrrec d’Isis. Seth, mentrestant, odiava la popularitat i el poder del seu germà, i mentre Osiris viatjava, va tramar un plà amb d’altres conspiradors i Aso, la reina d’Etiòpia. En secret, va obtenir les mides del cos d’Osiris i va construir un cofre amb fustes nobles, molt ben engalanat… just el que un rei es mereixía.
A la tornada d’Osiris, Seth va organitzar un gran banquet en honor seu. Isis va advertir al seu espòs que hi havia una conspiració en marxa, però Osiris va decidir assistir al banquet de totes formes.

Durant la festa, Seth va mostrar el cofre als assistents, entre els quals hi havia tots els conspiradors, explicant que el donaria a qui hi encaixés perfectament. Tots els convidats confabulats van provar el cofre se se èxit fins que, en arribar el torn d’Osiris, hi va encaixar perfectament. Meravellat per les pintures i la grandesa de l’or amb que estava decorat, va afirmar que, com hi encaixava perfectament, se’l quedava per sempre. Seth, ràpidament, va tancar clavar el cofre amb ajuda dels convidats, el va segellar amb plom i el van llençar al Nil. La corrent el va arrossegar fins a Byblos, on va acabar encastat a un arbust de tamariu.
L’arbust va créixer fins convertir-se en un gran arbre, amb el cofre incrustat, i el rei Malcandre el va talar per a fer un pilar per al seu palau.

Isis, assabentada de la traïció de Seth, va sortir a buscar el cos del seu marit per tota la terra sense èxit, fins que va trobar un parell de nens que jugaven a la ribera del Nil i que li van dir que la ruta que havia seguit el cofre. A més, va descobrir a Anubis, fill d’Ossiris i Neftis, a qui el primer va confondre amb la mateixa Isis, que el va cuidar i alimentar, esdevenint Anubis des de llavors guardià i acompanyant d’Isis.

Isis va arribar a Byblos i va seure a la platja. Les donzelles de la reina Astarté, muller de Malcandre, van trobar Isis a la platja i aquesta els va ensenyar com pentinar-se i les va perfumar. Quan les donzelles van tornar a palau, la reina va quedar meravellada dels seus nous pentinats i fragàncies, fins llavors desconeguts, i elles li van explicar que s’havien trobat amb una dona trista i solitària a la platja, que els havia fet tot allò. La reina les va enviar a buscar-la i va proposar a Isis que es quedés a palau cuidant del seu fill, dèbil i malalt.
Isis va acceptar, assegurant que podia convertir aquell nen en un home gran i poderós, però que ho faria pels seus medis i que ningú havia d’interferir. Poc a poc el nen va créixer, tot i que Isis no l’alletava i només li feia xuclar el dit, i la deesa va decidir fer-lo immortal cremant les seves parts mortals. Durant moltes nits, Isis llençava el nen a una foguera, es convertia en oreneta i volava en torn al pilar del palau on reposava el cofre, lamentant-se.
La reina, intrigada per la recuperació del seu fill, va acostar-se en secret a la cambra d’Isis per esbrinar com ho havia aconseguit. Quan va veure que llençaven al seu fill al foc, va córrer a salvar-lo, privant-lo de l’immortalitat. Isis va adoptar la seva forma real i la reina va descobrir que es trobava davant una deesa. Els reis van oferir tota mena de regals a Isis, que els va refusar i només va demanar que li donessin el pilar de tamariu i tot el que contingués. Un cop a les seves mans, el va obrir sense esforç i va agafar el cofre, tornant el pilar als reis.
Isis va carregar el cofre a un vaixell i va tornar cap a Egipte. Un cop allà, el va amagar als pantans i va marxar a buscar a Horus, el seu fill que havia deixat en companyia de Buto per evitar que Seth el matés mentre ella buscava el seu marit.
Seth va descobrir el cofre una nit, mentre caçava. El va obrir i va esquarterar el cos d’Osiris en 14 parts que va llençar al riu per als cocodrils.

Isis va tornar a sortir a cercar el cos del seu marit, però aquest cop amb ajuda de la seva germana Neftis, esposa de Seth, Anubis i set escorpins. Els cocodrils, en respecte a Isis, no van tocar cap dels 14 trossos del cos d’Osiris ni el vaixell de papir amb el que navegaven els que el cercaven.
Poc a poc, Isis va trobar cadascun dels trossos del cos, excepte el membre viril, que va anar embolicant amb cera aromatitzada i entregant la figura resultant als sacerdots, obligant-los a jurar que l’enterrarien i el venerarien, consagrant-hi també l’animal que ells decidissin, venerant-lo amb els mateixos honors tant en vida com un cop mort.

Isis va reconstruir el cos, i amb la seva màgia va completar la part que faltava, el penis. Amb l’ajut d’Anubis va embalsamar el cos esquarterat d’Osiris, que va esdevenir així la primera mòmia. Osiris no va poder tornar a la terra, i com que va morir com a home però va ressuscitar com un immortal gràcies a les paraules de Toth, va quedar com el déu del món inferior i rei dels morts, que presideix el tribunal del judici de l’ànima dels morts i en dicta el veredicte.

Continuarà…

Al principi, i potser per estar mig adormit, no entenia això de BAT, fins que he mirat el “segell” estampat i he vist que diu “Blogs Against Tripartit” (Certified).

Fins aquí tot correcte. Però resulta que la cosa ha sorgit

[...] perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista.

Sorprenent, no? Que la causa independentista catalana faci un agregador de blogs que té el títol en anglès… diu bastant de la causa…

Doncs avui dimarts surt una nova publicació anomenada “Podem”, on en Duran, que ja ha tornat a casa després que el jutge arxivés les quatre denuncies per estafa, cosa que segons ell ha causat la poca visibilitat del seu cas (i no que la seva estafa de calderilla no arribés ni a la sola de la sabata del Mestre), proposa un plà d’acció “postcapitalista”. El que sorprèn es que, tot i el mig milió d’euros estafat (i unes vacances pagades de sis mesos…), 100.000 exemplars de la publicació de demà els han pagat persones anònimes.

A la revista, es veu que en Duran proposarà que el proper 17 de setembre tots els ciutadans traguem els estalvis dels bancs i deixem de pagar préstecs i hipoteques. A això cal sumar-hi deixar de treballar per “empreses capitalistes” i no pagar els rebuts dels serveis d’aigua i llum.

Ah, i també està escrivint un llibre en el que aposta per l’abolició de la banca. D’aquest llibre en Duran no en veurà un cèntim, però no perquè sigui anticapitalista o perquè no cregui en els drets d’autor, si no perquè n’ha renunciat a favor del col-lectiu Crisi.

Els bancs tancats, però els euros… aquí (a la butxaca d’en Duran).

Fem una visita a una altra entitat bancaria per a aconseguir els 50€ i després d’arribar a la caixa de destí i fer la cua, ens diuen que no, que com que és un “turismo mixto adaptado” hem d’anar a Gran Vía 184 sobreàtic.

Pujem a Gran Via 184 sobreàtic i ens trobem un pis gairebé buit amb dues taules amb els corresponents funcionaris.

-Bon dia, venim a fer el canvi de …
-Els DNI, la ITV i el permís de circulació del vehicle…
-Tingui tingui…
- el funcionari tecleja unes coses-
-Molt bé, son 248€ que han de pagar a qualsevol caixa…
-Arnau i Mercè amb cara de pasmat-

Baixem del sobreàtic i sortim al carrer, fem una volta a veure si trobem una oficina de La Caixa, que trobem al Pg. Zona Franca. Després de la cua, paguem els 248€. Tornem a Gran Via 184 (bis, segon pis). Agafem el numero i esperem el nostre torn. Quan arriba, saludem sarcàsticament a la funcionaria i li entreguem el formulari que ja portavem de casa (je je). Ella el mira i diu:

-Son 50 euros.
-paguem-
-Primera planta, ventanilla 15.
-Arnau i Mercè fan un comentari sobre fer l’imbècil i perdre un matí-

Baixem al primer pis i ens dirigim a agafar el numero per la finestreta 15… sense èxit, fins que preguntem a d’altres ciutadans en situació similar, que ens indiquen amablement que només s’ha de fer cua. Fem cua i quan ens toca, li entreguem els formularis al funcionari. Els mira i dirigeix la mà a l’escriptori, on només hi ha una maquineta d’imprimir números. Cap ordinador, cap pantalla, cap llibreta… només una màquina que imprimeix números, com al segon pis…

Amb el numero a la mà ens dirigim a la sala d’espera, engalanada amb dues enormes càmeres de vigilància. Suposo que com és la prefectura de trànsit, els sobrarien càmeres d’autopista i les van posar allà.

Quan ens toca, correm a la finestreta i presentem, altre cop, tots els formularis, rebuts, DNIs, passaports i certificats acumulats durant les dues darreres hores a un altre funcionari que, amb cara de necessitar una dosi d’atac d’All Bran(tm), tecleja un parell de coses, posa un paper a l’impressora, posa un segell a un dels formularis, recull el paper de l’impressora ens el dona i ens engega prement un botonet, seguit d’un sonor MEEEEC.

Proves superades i 300€ pagats per tal d’alimentar tota la trepa de funcionaris-que-només-donen-números i altres paràsits. Llàstima de crisi…

Però el millor és el lema que el gobierno progresista ha escollit per a la campanya: Identifícate.

A part de la obligació d’identificar als propietaris de targetes pre-pagament, uns 20 milions al país, la llei també contempla la creació de registres, mantinguts per les pròpies operadores, amb informació sobre qui truca a qui, quantes vegades i durant quant temps. Només amb aquestes dades, el manteniment de les quals recaurà en els propis usuaris, permet traçar converses, persones i saber de què parlen sense necessitat d’interceptar cap línia.

El ministre Rubalcaba diu que si la delinqüència avança, la llei també. Però com deia Phil Zimmerman referint-se a la criptografia,

Si la privacidad está fuera de la ley, sólo los que están fuera de la ley tendrán privacidad.

Ja que el ministre sembla tan llest (per això deu ser ministre, no?) hauria de saber que, amb mesures com aquesta, ni es combat la delinqüència ni es lluita contra el terrorisme. Només es criminalitza als ciutadans.

Sota la concorreguda Picadilly Circus es troba el centre de control des d’on es vigila, segons paraules del seu supervisor Dan Brown, quasi bé tot: “We’ve got cameras everywhere. We can pretty much see everything.” I el que no veuen, els hi diuen per ràdio policia, botiguers i guies de la ciutat.

El centre de control rep visitants de tot el món, representants de l’ FBI, policia de Mèxic, Japó, Sâo Paulo i Xina.

Després que El Partit decidís que Ignasi Guardans no seguiria com a candidat a les eleccions europees, qualsevol paraula d’en Guardans s’ha considerat com una falta de respecte, se l’ha cridat a l’ordre i, finalment, ha fet un “estirabot”.

Tot i que no estic d’acord amb ell per molts i variats motius, no em resulta sorprenent la seva reacció, perquè és obvia:

Ara alguns han decidit que tot allò que no sigui una adhesió personal i incondicional al seu model de país és, de fet, una traïció a la pàtria.

Mal perdre, ràbia continguda, atac desproporcionat… és la reacció d’un “pop en un garatge” que ha tingut el valor de dir públicament què pensa del rancionalisme nacionalisme català. És el que té l’auto-odi…

Benvingut al club dels traïdors a la pàtria.

El que per uns no ha arribat ni a anècdota, a d’altres els ha suposat una debacle, una errada total, imperdonable i de la que no s’ha informat pertinentment als “clients”.
És allò de disposar d’un servei gratuït supermeravellós, i quan un dia falla per unes hores el món s’acaba i de servei gratuït es passa a clients indignats.

El que és realment divertit és que, aquests indignats, reclamen informació ràpida sobre un servei gratuït que falla durant tres hores i que, tot i acabar-se el món i reclamar informació detallada al minut, no els surt a compte mantenir el servei de correu dans un servidor propi.

Si algú “justifica” el seu us de Gmail pel filtre d’spam, cap problema (aquí un que ho fa), però que algú deixi anar que no li surt a compte entrar dans el panell de control del seu domini i crear un compte de correu no és res més que mandra i, en el pitjor dels casos, ineptitud i ignorància de com funciona una cosa tan bàsica com el correu electrònic.
Tot això, incloent la caiguda de Gmail d’avui, seria totalment banal si no fos perquè alguns d’aquests indignats es fan dir gurus de les noves tecnologies… quan no saben ni gestionar el seu propi servidor.

Això m’ha fet recordar una cançó d’Offspring en que algú que pretén entendre de rap va a comprar un disc d’Ice Cube i, com que no el tenen a la botiga, en compra un de Vanilla Ice.

Amagar-se darrera excuses com que “per tres horetes al semestre que deixa de funcionar això, i com que jo tinc una blackberry, no em surt a compte un compte de correu dans el meu propi servidor” és com fer-se passar per rapper cantant ice ice baby.

Però què hi farem,

the world loves wannabes, so hey hey, do that brand new thing…

The Devil’s Kitchen dona les seves raons defensant que aquesta corrent no és res més que una nova forma de nacionalisme proteccionista amparat sota l’enorme paraigües del canvi climàtic.

Com no podria ser d’altra manera, no falta el think of the chiiiiildren!

Aquesta hauria de ser la nova lletra del “God save the queen” que entonaven els Sex Pistols. Resulta que el cantant, John Lyndon (as known as Johnny Rotten), trenta anys després de demanar l’anarquia per al Regne Unit, ara demana que els britànics comprin autèntica mantega britànica, provinent de llet de vaques britàniques.

It’s not about Great Britain, it’s about great butter.

Amb aquest eslògan, i uns anuncis que mostren a l’ex- punk Rotten vestit de Lord amb tweed, la marca en qüestió ha augmentat fins a un 85% les seves vendes.

Ever get the feeling you’ve been cheated? Good night.

Sembla que Rotten ha après bastant des del dia en que va pronunciar aquestes paraules, al darrer concert dels Pistols… I es que qui no corre… l’enxampa una vaca anglesa…

Des del dimecres hem provat de tot… epinefrina, desfibrilador, massatge cardíac i respiració assistida… però res. I enlloc he trobat ajuda. I per si fos poc, el CD de recuperació que ve a la caixa tampoc funciona. Errors del GRUB, de crc, cursors parpellejants i pantalles negres.
Em rendeixo. Per primera vegada, he sigut incapaç de recuperar un ordinador… amb lo fàcil que era arrencar amb un disc de W98 i fer un fdisk mbr…

En fi, demà l’enviarem de tornada i a esperar… però em queda l’espineta clavada… la venjança arribarà….

Actualització: Òbviament el títol segueix la conya d’una cançoneta divertida:

Aquestes Directives són d’obligat compliment per a tots els estats membres, que han de traslladar-les a la seva legislació local, en el cas espanyol, mitjançant una llei redactada, discutida i aprovada al Congrés.

Hi ha directives sonades, com la de les patents de programari o la que va comportar l’aparició de la LSSI-CE, derivada després cap a la LISI o la directiva de retorn d’immigrants.

Doncs ara, els legisladors europeus s’han tret de la màniga una nova directiva que limita l’ús del material pirotècnic, prohibint la celebració d’actes amb foc si no tenen una distància mínima de 30 metres respecte als edificis, i que també diu que el públic ha d’estar com a mínim 15 metres allunyat del foc.

La diferència cultural és enorme. Per tota la península, les festes populars estan lligades íntimament al foc. Des de les fogueres de Sant Joan als correfocs, les falles o el paso del fuego. Però com que un ve d’on ve, em centro en els correfocs i la Patum de Berga.

Potser per als legisladors del nord d’europa, que hi hagi gent que es vesteixi de diable, agafi un pal amb una carretilla encesa i comenci a córrer pels carrers, els sembla una bestiesa. Però que hi hagi gent que persegueixi als diables pel carrer, segurament els causi algun curtcircuit. I segurament, si presenciessin un salt de plens a Berga no dubtarien en qualificar als milers de persones congregats a la plaça de bàrbars.

Legislar i prohibir alegrement sobre una cosa que ni es coneix ni s’entén diu molt, tant dels òrgans legislatius europeus com dels locals. Els primers per ni tan sols parar-se a pensar com afecta la seva legislació sobre una cultura popular amb més de 700 anys a l’esquena. Dels segons, els legisladors locals, tant del Gobierno de Ejpaña com les diferents administracions autonòmiques, diu molt de la seva ànsia per ser acceptats per una cultura protestant que no té absolutament res a veure amb la nostra.

En el seu afany per civilitzar aquestes costums bàrbares i perilloses de ballar envoltats de foc, algú els hauria de recordar als legisladors nord-europeus que els bàrbars, històricament, no som els del sud, si no ells. I precisament amb l’arribada dels bàrbars, el món va conèixer una de les seves èpoques més fosques. Algú va prenent nota?

Tras los retrasos en el acuerdo de cooperación nuclear entre India y los Estados Unidos y mientras se van cumpliendo las condiciones del mismo, las empresas rusas toman la delantera y ya están listas para firmar contratos de venta de combustible nuclear al país asiático.

Quizá cuando las empresas del uranio norteamericanas quieran firmar sus contratos, India ya tendrá toda su demanda cubierta.

Doncs a que no endevineu qui ha sigut el primer veí a portar un pastís fet a casa amb tot l’amor? Spain is different…

Una de les primeres intervencions del nou President va ser anunciar l’intenció de tancar la presó de Guantànamo i ,ahir mateix, el Parlament Europeu va aprovar una resolució per la qual insta als estats membres a que acullin als reclusos d’aquesta presó si així ho demana l’administració nord-americana.

El que més sorprèn són les intervencions que es poden llegir al web del Parlament Europeu, inflant-se la boca en que la Unió Europea ha de col.laborar amb l’administració Obama, i que ha de defensar el Dret Internacional i acollir aquests presos, ja que la UE és també responsable de l’existència de Guantánamo. I es queden tan amples.

On estaven els eurodiputats quan es va crear el centre de detenció caribeny? On estaven quan els vols secrets d’avions que transportaven als detinguts? Què van fer per a defensar el Dret Internacional en aquells moments? Resolucions, declaracions…res.
Però ara, els ciutadans europeus hem de pagar dels nostres impostos la manutenció d’antics detinguts, legal o il·legalment, i jutjats per d’un país a 6000 quilòmetres.

Les províncies de l’imperi actuen com els veïns de les urbanitzacions americanes a les pelicules, on quan arriba un nou veí, tots corren amb regals i pastissos.
Que els fa pensar que el nou emperador els tindrà en compte? Quan aprendran que Obama, com haurien de fer ells, mirarà pels interessos del seu país?

Tota la Gàl.lia està ocupada… Tota? No!

Així començaven els còmics d’ Astèrix el gal, personatge que farà cinquanta anys el proper octubre. Des de 1977, quan va morir el guionista René Goscinny, l’encarregat de continuar les aventures dels gals ha sigut Albert Uderzo que, juntament amb l’hereva legal de Goscinny, ha decidit fa poc vendre els drets d’explotació a una altra editorial i permetre que les aventures dels gals continuïn un cop ell desaparegui, ja que considera que el personatge és molt més fort que ell mateix.
Astèrix és considerat “heroi nacional” a França, i de cada àlbum es venen entre 2.5 i 3 milions d’exemplars.

Però la filla d’Uderzo, i el seu marit, no hi estàn d’acord i creuen que a son pare i sogre l’han manipulat els assessors i consellers financers. I ves per on, resulta que Sylvie Uderzo i Bernard Boyer de Choisy, propietaris del 40% d’Edicions Albert-René, van ser acomiadats de l’empresa per discrepàncies sobre la gestió entre Albert Uderzo i el seu gendre.

Què tenen els drets que són capaços d’enfrontar un pare amb la seva filla? I sobre tot, què en pensa Obèlix de tot això? Es separarà el duet? Seguirà Astèrix per una banda i Obèlix i Ideafix per una altra? I Assegurançatòrix? A qui correspondràn els drets d’autor de les seves balades?

Jo, com el cap Abraracurcix, estic cansat, tant cansat…

Si tot funciona com ha de funcionar, el llibre estarà en paper a les llibreries el proper mes de març :)

Dimarts que ve farà tres mesos que vam deixar enrere moltes coses i vam arribar a Madrid.
Potser perquè no era el meu primer canvi de residència (Esplugues-Sant Just Desvern-Pallejà-Igualada-Pallejà-Granollers-Esplugues), no em preocupava gaire pel canvi. La petita gran diferència és que no trobes a faltar les coses fins que no les tens.

Fer una mudança a pocs quilòmetres pot fer pensar que deixes coses enrere, però amb un cop de cotxe i mitja hora les recuperes. Quan marxes a 700 kms, costa més agafar el cotxe. I si no el pots agafar perquè no el tens… la sensació d’estar sol augmenta exponencialment.

Trobo a faltar els esmorzars que comentava abans, l’agafar la cleconeta qualsevol dia i plantar-nos a casa d’algú, passar nits de divendres veient pelis absurdes acompanyades de lambrusco barat i bitter-kas i anar el dissabte a les 7 del matí al quiosc a comprar tabac. De tornar a casa el diumenge a la tarda i quedar-nos parlant al mig del carrer durant tres hores. Trobo a faltar els nivells que atorga una confiança forjada durant deu anys.

Per això escric aquest post des del llit, on porto estirat des del divendres a la nit, desconectat al 95% del món exterior i fent intensius de series de TV.
Tots necessitem un lloc només nostre, on no ser molestats per res més que el soroll de la pluja o del vent, tots necessitem fugir sense donar cap explicació…

Even heroes need to talk.

En la economía global, el 95 por ciento de las descargas (de música por Internet) es ilegal.

La entrevista continúa luego:

España y Francia las lideran según el reciente informe de la Federación Internacional de la Industria Fonográfica (IFPI), la organización que cuida de los intereses de la industria de grabación mundial.
En España, según la IFPI, sólo un artista español nuevo consigue permanecer en la lista de los primeros cincuenta álbumes en un estudio realizado de enero a noviembre de 2008, mientras que hace cinco años la probabilidad era de estar entre los diez primeros puestos.

Lo que me pregunto es… ¿tiene algo que ver que un “artista español nuevo” se mantenga en la lista de los top N con las descargas, presuntamente, ilegales de sus canciones?
¿Realmente la IFPI se preocupa tanto por los artistas? ¿¡De verdad?!

Però a part de divertit, el més curiós és veure com el món llatí compra sense mirar tot allò que ve del món angloparlant, i aquí s’inclou el vaticini de la mort o la jubilació de la blogsfera com a talper part de… Facebook!?.

No és per res, però aquests debats, juntament amb el de per què Google ja no es el que era, als Exploradors Electrònics els tenim més que superats (it’s so 2006…)

Facebook no és res més que el que el seu nom indica: un llibre de cares. Pots trobar antics amics, veins, coneguts, o fins i tot al quiosquer de la cantonada o al que et ven els xurros el diumenge al matí. I?
Tot això del Facebook em transporta, com no, al 2004, quan tenir un blog volia dir que molaves molt. El guayserio fantasma descobria la xarxa i, en poc temps, tenir un blog representava poc més que ser un més del munt. Myspace va destapar l’olla de les xarxes socials fàcils. La resta, més del mateix. Aplicacions fàcils, sense necessitat de grans requeriments tècnics i que consistien, i consisteixen, en coleccionar amics com si fossin cromos, en relatar qualsevol cosa que s’estigui fent al moment… en un concurs de popularitat.

Que es vulgui comparar la blogsfera amb la guaysfera per “densitat” de persones que conecta… que voleu que us digui. Tenir d’amic al xurrer de la cantonada i veure les fotos del procés d’elaboració dels xurros pot ser interessant… per un dia. Els llaços que crea la blogsfera són molt més forts, produeixen converses molt més interessants i, per cert, si la blogsfera ha de jubilar-se al 2009, Twitter va morir el 2007.

En enero de 2009, resulta que alguien se dió cuenta de que las naranjas ayudan a superar los catarros y las almendras aportan un montón de energía!!

La cuestión es… lo sabrá Obama? Si no lo sabe, alguien debería decírselo antes de mañana…

En los países del este, Polonia se suma a las apuestas por la nuclear como medida para reducir su dependencia energética y cuenta con la presidencia de turno Checa.

En el resto del continente E.ON planea construir nuevas centrales en el Reino Unido y en Finlandia mientras la Agencia Internacional de la Energía y el Foro Nuclear animan a España a ser valiente, y en Asia, Toshiba y Larsen&Toubro se asocian para construir nuevos reactores en India.

Definitivamente, hay uranio para rato… al menos hasta que el problema del gas ruso se solucione.