És coneguda la meva aversió als poppies, poperos, poperistas i poperillos que pululen pel món. I si no ho era, doncs ara si. He decidit sortir de l’armari.

La raó? Doncs una notícia del TN d’ahir, on s’informava d’un nou grup, no de masses però si de referència, dins l’escena del indie pop. Per indie s’entén “independent”. Independent? En teoria, els grups indie van sorgir a causa del poc o nul interès que les grans discogràfiques tenien vers ells. Grups novells i poc coneguts que no tenien res a fer dins el gran circ mercat musical, que potser tenien un cert trasfons anti-indústria discogràfica i que anaven als petits segells per a que els editessin els discs. Per això es diu música independent. Independent de les grans discogràfiques.

Ara bé. Degut a no sé quina misteriosa conjunció astral-tel.lúrica, des de fa uns anys que hi ha una proliferació tremenda de grups que “fan música” d’estil pop. I ho poso entre cometes perquè, o bé jo sóc un complet negat per apreciar les delícies i variants d’aquest estil, o tots fan el mateix. Des que Los Planetas i Astrud (o fins i tot Oasis!) van triomfar (els primers dirigits a la massa popera i els segons cap a un públic bastant més elitista, and I know what I am talking about), tots els grups poperos fan exactament el mateix. Els mateixos acords, els mateixos riffs, els mateixos tons i cadència de veu, els mateixos uniformes i les mateixes xapes a la solapa. L’únic que canvia són les persones que formen els grups.

Però prou atacar a aquests grups i en concret del que sortia ahir a les notícies. Al menys, prou atac gratuït. Si escric això, és perquè de padrí s’han buscat ni més ni menys que a Mr. Miquel Puig aka Miki Puig, conegut músic (wooo, bonito eees), DJ, lliurepensador i tertulià, junt a Gerard Quintana, d’un programa de TV3, on a part de donar la seva visió conceptual del món, en Miki càmera en ristre, fa el seu espai en plan “la vida en una DVcam” on mostra fragments de la seva vida: “aquí la meva cole de vinils”, “aquí la meva cole de vinils freakies”, “aquí el meu esmorzar d’ahir”, “aquí jo reflectit a un mirall a un hotel d’una ciutat on vaig anar a punxar” (wooo, bonito eees). Tot molt conceptual, molt fashion (ah, que lo de “fashion” ja no es porta? Sorry, es que no estic a la última), i molt…patètic.

Que un grup decideixi fer tal o qual estil musical no m’importa. El que em repateja el fetge és que personatges com el Puig o Alaska (musa dels Astrud) s’aprofitin d’ells per a seguir apareixent a les fotos: “Miki Puig hace un cameo en la puesta de largo de ‘los poperos de turno’”. Oh, gran notícia! Algú que ha fet més be poca cosa a la vida a part de fer UN tema conegut (wooo, bonito eees) i punxar “quiero ser santa” a les seves sessions i que ara es dedica a viure de sortir a les fotos i a fer de homo tertulianensis, només té una definició: paràsit.

Malgrat això, cal reconèixer que s’ho ha currat. No és fàcil ser un paràsit durant tant temps dins el mercat circ musical d’aquest país.

This entry was posted on Thursday, December 1st, 2005 at 21:07 You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.