Per a algunes coses poden haver estat un gran invent, pero els sistemes de votació per a aprovar-les i els trapicheos que comporten, ho trobo bastant “cruftós”.

Si d’un cantó es necessari acceptar unes regles bàsiques per integrar-se a un cos (seguim pensant, per exemple, en la UE) a fi de tenir una base comuna. D’un altre cantó es necessari tenir una eina per poder donar una solució única a problemes que requereixen una solució comuna.

Aquestes normes “homogeinitzadores” que podriem trovar representades en les directives no son necessariament contràries a l’autonomia dels nodes. El millor exemple es, un altre cop, la UE. Cada Estat té plena autonomia en determinades matèries, té responsabilitat compartida en altres y te la obligació d’acceptar unes altres.

El criteri que diferencia unes matèries de les altres, i que per tant dona lloc a diferenciar entre directives europees, reglaments europeus o lleis nacionals, es el principi de subsidiarietat.

Segons aquest principi la competencia ha de recaure sobre aquell nivell que estigui millor situat per a arribar a complir els objectius de la norma.

Per tant, no es tracta d’autonomia vs. homogeneització sino de trovar una manera d’organització que permeti solucionar el reptes que vagin sorgint. Solucions col·lectives al reptes col·lectius, solucions particulars als resptes particulars.