Qualsevol qüestionament de qualsevol cosa amb la que algú no hi estigui d’acord, es considera dissidència i a la persona se la tracta de botifler, en record dels traïdors de la guerra de successió.

Tantmateix, existeix un altre auto-odi, del qual no se’n parla massa, però que sorprenentment està bastant més extès.
Aquesta faceta tan catalana de sentir-se sempre maltractats, humiliats, venuts, vençuts i tenir el sentiment de moneda de canvi en qualsevol tracte, llei o acord, a part de mirar sempre enrere i considerar que “qualsevol temps passat va ser millor”. Especialment abans de 1700.

En temes com el nou Estatut no nego que no es tingui un cert punt de raó, però que ens pensàvem? Va ser un acte de regateig com si fossim a qualsevol soc. Jo venc per 1000, tu n’ofereixes 250 i acabem en 500… per alguna cosa sóm mediterranis, no?

Pero en altres coses, aquest sentiment de derrota contínua s’exagera fins límits demencials. L’últim cas ha sigut el repartiment de la nova terminal de l’aeroport del Prat.

Aquest repartiment s’ha titllat de baixada de pantalons, engany, “timo”, etc…
Per què? Perque cap companyía aèria està disposada a operar més vols intercontinentals des de Barcelona o transformar l’aeroport en el seu centre de conexió? Obvi. Lufthansa te les seves conexions a Alemanya, British a Londres, Air France a Paris, KLM a Amsterdam i Ibéria a Madrid… i és el més normal.

S’ha aconseguit que l’aeroport passi de 30 a 70 milions de pasatgers per any (i això és positiu), que el monopoli del pont aeri es trenqui (més positiu encara), el refotut AVE ja té l’estació dins aquesta terminal (pse) i s’hi podrà arribar, per fí, amb metro.

Veure tot això com una altra derrota i un greuge més cap a Catalunya si que és auto-odi.

Que aquest aeroport s’ha de gestionar localment? Si. És el següent pas, i és aquí on la “societat civil catalana” hauria d’haver enfocat al març els seus esforços i on els haurà d’enfocar en el futur.
I un cop la gestió sigui local, tampoc cal esperar que els Senyors KLM, British Airways, Air France i demés vindràn corrents perque “l’Aeroport de Barcelona és molt maco i en comptes de gestionar-se des de Madrid es fa des de Barcelona”, s’haurà d’anar a buscar-los i vendrel’s aquest aeroport.
Ara, que sempre dependrà d’aquestes empreses instalar-se a Barcelona o no.

Si ens pensem que tot el món ha de ballar al ritme de la musiqueta que toqui “l’Orquestra de la societat civil catalana” (simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya), anem arreglats.
I si en comptes de pensar que tot va malament i que qualsevol mal és culpa d’algú altre, la “societat simfònica nacionalista” es posa a treballar per a fer un model de país efectiu i competitiu, i sobretot, mirant al futur i no al passat, buscant punts d’unió i no punts de fricció, en definitiva, construïnt i no destruïnt, potser Catalunya arribarà a algun lloc.

Per cert, parlant d’infraestructures, quants anys s’ha trigat a aconseguir que, d’aqui uns anys, el metro arribi a l’aeroport?
Qui ven l’obertura del metro unes quantes nits a l’any com una novetat, quan fa anys que hauria de funcionar les 24 hores?
Per què es repeteix fins a la nàusea que la transferència de Renfe és la panacea? Que ja no ens enrecordem dels problemes de la Línia 5, on fins fa ben poc els trens tenien més de 20 anys, els retards d’entre 10 y 30 minuts eren diaris i les estacions s’inundaven?
Qui gestiona, i des d’on, el metro de Barcelona?
I qui gestiona les autopistes i els seus peatges?

Auto odi? Una mica de serietat… i d’auto-crítica.

El primer cas va ser el dels Barcelona Dragons, equip de futbol americà que jugava a la divisió europea de la NFL durant 10 anys, quan es va transformar en el Futbol Club Barcelona Dragons, que va seguir dos anys més. Després la NFL va decidir traspassar la franquícia de l’equip a Alemanya per falta de public

Dos equips catalans més, bé…de fet, un, ja que l’altre és una altra mena de franquícia, també competeixen en lligues extrangeres.

La secció de rugby del Club Natació Poblenou Enginyers ha jugat aquesta temporada a la lliga Super Premiere del comtat de Hertfordshire. Per primer cop, un equip no anglès ha participat a la lliga, i a sobres l’ha guanyat.

Per altra banda, i amb bastant més ressò mediàtic, un altre equip de rugby juga a la Super League anglesa. La diferència? Que, tot i que el nom sigui el de Catalans Dragons, l’equip és de Perpinyà i està format per jugadors neozelandesos.

Vet aquí que, un equip català amb jugadors catalans, juga a una lliga regional anglesa, i s’han de pagar ells mateixos els desplaçaments, mentre que un equip francès amb jugadors de Nova Zelanda, però amb nom explícit català, les quatre barres a la samarreta i “Els Segadors” com a himne, apareix a la televisió en jugar la final de la Carnegie Challenge Cup, que pel que es veu és molt important ja que la mateixa reina d’Anglaterra hi ha assistit.

Com es pot comparar una final amb la reina escoltant allò de “Catalunya triomfant” (o serà “Catalogne triomphant”?) amb una lligueta regional…

Jo pensava que els estats havien quedat formats allà al segle XVIII, pero resulta que al segle XXI, i gràcies a la globalització, els Països Catalans han crescut.
Ara tenim el Principat, Ses Illes, la Catalunya Nord, el Pais Valencià o la Catalunya del Sud i Nova Zelanda o la “Catalunya-de-més-al-sud”. Tan al sud que cau just a les antípodes.

Pot ser caldrà canviar allò de “De Fraga a Maó i de Salses a… Invercargill“?

No sé com s’ho prendran els Maorís…ni la Common Wealth…en fí, coses de la globalització.

PD: Per cert, els Dragons Catalans han perdut de pallissa a la final. Què dolent és això de l’auto-odi…

Curiosament, existeix una doble vara de medir. Una de les primeres grans invasions va ser la grega. Però com Grècia és el bressol de la cultura, no passa res. La segueix la romana (primera globalització), que va emportar-se tota la cultura ibera per davant i, per comptes d’integrar-se, va romanitzar (integrar) la península, icloent Catalunya… ah, perdó, que en aquell temps Catalunya no existía com a tal.
No només aquesta invasió no va ser dolenta, si no que ens va civilitzar. Com a “La vida de Brian”, els romans ens van portar el vi, les carreteres, els aqueductes i la pax romana, a part de fer de Tarraco la capital de la península. Altre cop, el fet mediterrani actua com a suavitzador.

Quasi 1500 anys després, a principis de 1800, Barcelona tenia poc més de 100.000 habitants. A finals de segle, en tenia 600.000. Entre les causes d’aquesta nova “invasió”, hi podría haver la Exposició Universal de 1888. Barcelona ofería feina i possibilitats, cosa que molta gent va decidir aprofitar.
Després de la guerra civil, en la penúltima onada immigratoria, arriben milers i milers de persones en busca de feina. Feina que podíen trobar a Catalunya, i més concretament a Barcelona.
Segons algú, aquests immigrants venien darrera un plà que pretenia acabar amb la llengua i cultura catalanes. Pero com sovint passa, la realitat a vegades supera la ficció. Potser caldría plantejar-se com i ón sería Catalunya actualment si no hagués estat per aquestes dues onades de “gent del sud”.

Actualment, ens trobem amb una altra onada migratòria. La diferència entre la Catalunya dels anys 40-60 i la d’ara, és que Catalunya disposa de més eines que no pas a la post-guerra. Aquestes eines es fan servir per a “integrar” aquests immigrants, tot i que no s’ha arribat, encara, als extrems alemanys.
Des de “cursos de català per a immigrants” acompanyats amb cançonetes (parla sense vergonya, parla amb llibertat, pero sobretot, parla en català!), fins a programes a la televisió on es mostren els avenços de la política integradora. Programes que mostren aquestes persones nouvingudes parlant un català perfecte, amb una samarreta del Barça i als que només falta mostrar la llibreta d’estalvis de La Caixa, comentant els trets específics que més els han sorprès de la seva nova terra.

Definitivament, no es tracta de polítiques integradores, si no de polítiques catalanitzadores. Assimiladores.
Amb l’excusa del temor al ghetto, s’ha de fer el possible per a assimilar dins la cultura catalana a tothom que arribi. Que aprengui els usos i costums locals per tal que la convivència sigui correcta i la catalanitat esdevingui hegemònica. No importa que no tinguin treball legal, ni que no puguin pagar l’habitatge. Primer que parlin sense vergonya i en llibertat (però en català). Després ja vorem. I res de mantenir religió ni costums. Que això crea ghettos.

Des de Catalunya Fast Forward, en Marc defineix a la perfecció aquesta catalanització:

Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.

A la darrera frase hi ha la paraula clau: forçar. D’aquí als examens de “ciutada-català-conscient-de-la-realitat–nacional-catalana” amb entrega de diploma i carnet oficial, i que Artur Mas ja va proposar a la darrera campanya electoral, hi ha només un petit pas. Però primer s’hauría de definir aquesta “realitat nacional catalana”, i de moment, aquesta “realitat nacional” consisteix en buscar diferències que assegurin l’autenticitat del “català 100%” en front de la resta de la població. No importa que el territori tingui mancances de tota mida ni cal construïr un model de país amb base sòlida. Allò realment important, és buscar la diferència que ens faci autèntics: el fet diferencial.

Aquesta política, per dir-ho d’alguna manera, el que fa és crear ciutadans de primera, segona i tercera. Els de primera són els nascuts aquí amb llinatge remuntable com a mínim fins a finals del XVIII.
Els de segona serien els de la quarta generació d’immigrants nascuda al país o els que superin els examens de ciutadanía i cultura i aconsegueixin el carnet, i els de tercera serien aquells que per alguna raó o altra, no siguin capaços de superar els examens, o no estiguin disposats a fer-ho.
Per altra banda, hi haurien els paries, descastats i demés heretjes, que no només es neguen a “integrar-se”, si no que han tingut la mala sort d’haver vingut d’una regió “diabòlica” amb l’intenció de destruïr el país.

Ón queden la diversitat i la multi-culturalitat d’aquesta “terra d’acollida”? Ón és ara el ghetto? Des de quin punt de vista mirariem els Casals Catalans als països que van acollir als emigrants catalans? I des de quin punt de vista mirem allò de “qui perd els origens perd la identitat”? I el més curiós de tot: per què quan ens pregunten des de la resta d’espanya responem que “els catalans tenim uns trets diferents que s’han de respectar”, però els qui venen a parar aquí han d’adoptar forçosament els nostres costums, tradicions i llengua per tal “d’adaptar-se”?

Tot fent el sopar i fent zapping, apareix en Roger de Gracia a TV3, el programa: “Caçadors de paraules”. En Roger estava a l’Alguer, preguntant-se si de veritat es parla català a l’Alguer.
A la informació del programa, ja ho deixen entreveure… “Avançant els resultat, diriem que sí…”…

En Roger volta per l’illa tal i com si fos un excursionista cientifico-custombrista de finals segle XIX / primeries del XX, tot preguntant als alguerencs sobre el “català”…al que els alguerencs responen que de català res, en tot cas, alguerès. Com es diria en espanyol, “la primera en la frente”.

La veu en off, comenta que degut a no se quina situació (des de la cuina no es sent gaire bé la tele), apareixen lingüístes de sota les pedres… tantmateix, aquests lingüístes afeccionats comencen a repartir “a diestro y siniestro”, preguntant al reporter “com es diu això o allò” i corregint en totes i cadascuna de les respostes.

Seguidament, en Roger comenta amb un alguerenc sobre les diferències entre les diferents variants del català, i l’alguerenc respon que de català res. Que el català que es parla al continent, és un idioma mutat i canviat, i que l’autèntic català original, sense variacions, és el que es parla a l’illa (la segona, també “en la frente”).
Un altre habitant comenta que li és molt més facil comunicar-se amb un mallorquí que amb un barcelonès (i van tres en la frente).
I ves per ón, resulta que una paraula vinguda de l’alguerès, l’única que ha entrat dins el Diccionari General de l’amic Pompeu Fabra, és una de les que més demostren el domini i coneixement del català: llumí (suma i segueix). Ves per on, potser no son les coses tal i com ens les venen…

En fí, que parlant de Pompeu Fabra, diu la llegenda que a l’Alguer (o Alghero en vernacle illenc/italià), a en Pompeu el van rebre a pedrades…serà veritat?

A la tarda, escoltant la ràdio, opinions en contra: que si això no és democràcia, que si frau, que si estafa, que si el que calia era un front nacionalista… el que demostra que, el poble català és idiota o només opinen els seguidors de Mas o aquí ningú coneix el significat de democràcia ni la no-llei electoral catalana ni ha viscut la campanya electoral de CiU. Prefereixo optar per la tercera opció, per tant fare un parell o tres de comentaris al respecte:

- La democràcia representativa, que és la forma de govern que funciona aquí, consisteix en delegar la presa de decisions en representants escollits periòdicament, USEASE: els catalanets de carrer escollim unes persones i aquestes persones escullen al president i formen el govern, per la qual cosa són necessaris 68 parlamentaris favorables. A partir del resultat electoral, la manera d’aconseguir aquests 68 vots es diu “pacte” i és, com espero que tothom ho entengui, perfectament democràtic, legal i legítim.

- La no-llei electoral catalana vé del primer estatut de Sau, que diu que a Catalunya queda pendent fer una llei electoral i fins llavors s’agafa el sistema electoral que es fa servir a Espanya. USEASE: els catalanets de carrer votem una llista tancada. Aquest sistema fa que no votem a un candidat a Honorable, si no a tota una llista. El sistema atorga tants escons per tant percentatge de vots. Aquests escons els ocupen els integrants de les llistes que s’han presentat, que després s’encarregaran de pactar i nomenar un Molt Honorable d’entre els caps de les llistes, que després s’encarregarà de formar govern… sempre i quan es sumin els 68 escons minims per a formar una majoria (veure primer punt).

- Quan un candidat:

• presenta un DVD carregant-se a tots els altres candidats només un dia abans que comenci la campanya electoral
• va al notari i signa que no pactarà amb tal o qual partit (per cert, algú ha llegit el document notarial de’n Mas? Jo si, i es podrien dir unes quantes coses més sobre aquest Al notario pongo por testigo, que nunca mais pactaré con el Partido Popular)
• equipara aprendre idiomes amb beneficis tributaris
• promet més carnets de punts (DGT, Caprabo, Mercadona, Vodafone… només faltava el “Carnet de bon immigrant de la Generalitat de Catalunya”…)
• propaga la idea (democràtica?) que qui guanya les eleccions amb vots ha de ser el president i si no és així, Catalunya es trencarà (em sona de quelcom…)

Quan un candidat fa tot això, després d’haver estat el seu partit governant per majoria absolutista i no canviar ni lleis electorals ni estatuts i fer poca cosa més que fomentar la rabia i el mal rotllo contra Catalunya (i qui digui el contrari menteix com un vellac o no coneix l’història recent del seu país)… és que encara no entenc com pot pretendre fer res més que tenir la decència de callar i acceptar el joc democràtic al que ha jugat durant 23 anys al Parlament de Catalunya, al que encara juga ara a molts ajuntaments i que ara critica tan aferrissadament amb l’amenaça democràtica(??) de “fractura social”: el pactisme: un dels molts fets diferencials catalans…