Amb tres injectors, plàstic, conductor i aïllant, ja podriem imprimir un circuit electrònic, i en un futur, aquestes impressores seran auto-replicants. Només caldrà enviar un arxiu amb els mapes i una sola impressora que funcioni per a que tota una comunitat extensa pugui començar a construïr objectes amb els mapes i modelats 3D que podran trobar a la xarxa.

Un dels grans esculls amb que es podria trobar, especialment en països sub-desenvolupats o regions que no disposin d’electricitat, seria la font d’energía.
Gràcies a nous materials que s’estan investigant, d’aquí poquet podrem anar amb sprais amb que “pintar” un panell solar en quasi qualsevol superficie, i encara millor, podrem afegir un nou injector a la nostra impressora 3D que ens permeti imprimir els nostres propis panells solars.

Un pas més cap a la societat del fabbing, que si abans ens alliberava de la societat consumista, ara potser també ens alliberarà de la dependència energètica i també pot convertir-se en un pilar, no bàsic però si molt important, per als futurs sionistes digitals.

Qui sap què més pot venir…

Doncs bé, tornant ahir a casa un cop després de sopar (i després de veure anuncis japonesos), el Mestre va descobrir un ordinador de mida semblant, però que, en comptes d’un dumb terminal, és realment un ordinador de veritat.

Al contrari que el sistema Ndiyo, els ordinadors lleugers de Yellow Sheep River disposen de disc dur de 40GB, 512MB de RAM, quatre ports USB, un port ethernet i tarja de sò. Hi conectes una tarja Wi-Fi, teclat, un ratolí i un monitor i a correr…amb distribució pròpia de GNU/Linux: Thinix. I per a rematar la feina, s’ha desenvolupat en una de les zones més pobres de la Xina.

Aquesta petita meravella costa… $146! Si comptem que l’ OLPC costa actualment $140 (no es preveu arribar als $100 fins al 2008), i que estèticament podria ser molt bonic (ejem…) però que està bastant retallat en quant a capacitat, podriem hauriem de començar a pensar si és que els ordinadors del MIT serveixen per alguna cosa, a part de treure molta pasta a qui no la té i a canvi de ben poca cosa.

I què és? Doncs per a fer-se una idea, direm que és una cosa semblant de Pop!Tech o TED:

We’re convinced that there should be web and technology growth in Southern Africa, so we’re really interested in getting together a bunch of leading, internationally respected speakers and thinkers from the industry to discuss what’s happening and what’s possible.

Some of the things we’d like you to get out of the conference:

• Hear international speakers and authors presenting in your own back yard.
• Discuss what the global web and technology opportunities are over the next 5 years
• Understand what technologies are making the biggest impact
• Thrash out how the web can positively play a role in the development of (Southern) Africa
• Create a fun, informative event where you can meet and interact with other people like you

Ara bé, acabarà Tech4Africa com qualsevol trobada de vanguardistes tecnològics amb un percentatge important d’ulleres de pasta que assenteixen amb interès les explicacions d’Al Gore?

O pel contrari, servirà per a començar a fer coses realment interessants?

Com diu el Governador Willie Stark a “Todos los hombres del rey”, El tiempo pone a todos en su sitio.

La xarxa de la SNA abarca 31 països, des de Senegal fins Madagascar i del Marroc fins a Sud Africa, on té la seva seu.

Un parell de les seves iniciatives són la xarxa de professors africans i el programa pilot De les pistoles cap als ordinadors, destinat a crear un programa educacional per a nens soldat d’Angola, Rwanda i Liberia. També han elaborat un estudi comparatiu sobre programari lliure/privatiu en context africà extens i detallat.

Tot i que la data del copyright de la pàgina marca 2003, sembla que les seves últimes activitats van ser a la segona cimera mondial de la societat de la informació, el passat novembre a Tunis.

El que em va copsar va ser trobar-me a FON a llocs com Timbucktu Chronicles o My heart’s in Accra, on en Zuckerman (que per cert acabo de veure que és membre del staff de FON) explica perquè compartir la conexió és una tecnologia cool per a Africa.

Tot i que el concepte principal és que FON és poc més que posar un router WIFI al costat de la finestra i cobrar/pagar per fer-ho, anirem igualment a l’Africa. Posar un router FON al costat de la finestra a qualsevol casa de qualsevol ciutat de, per exemple, Zimbabwe is really cool, però quins són els problemes que hi veig per tal que sigui really useful?

Doncs primer de tot, que per a accedir a internet, obligues als usuaris de Zimbabwe a unir-se a FON o a pagar com a usuàris alienígenes. En segón lloc, i com molt bé diu Ethan, el preu d’una conexió de banda ampla a l’Àfrica no és barata, també comenta que universitats senceres funcionen amb conexions de qualitat inferior a qualsevol ADSL casolana com les que qualsevol de nosaltres tenim a casa. Llavors què fem? Altre cop els occidentals afincats a Zimbabwe, que reben pasta gansa del seu propi país, són els únics que podran donar-se d’alta a FON i oferir la seva conexió a la gent que, altre cop, bé haurà d’apuntar-se a FON com a Linus o pagar com alienígena. I quin preu tindrà aquesta conexió alienígena a Zimbabwe? La podran pagar els usuàris que ja s’hagin gastat $100 en un portàtil?

El problema és que no hi ha conexió de banda ampla disponible a Africa. I FON no la portarà. El que farà FON a l’africa és seguir amb la tònica actual, on els blancs rics regalen coses als negres pobres, però no els ensenyen com fer-les, hipotecant-los de per vida.

És per això que jo confio més en una mescla entre Starsight i Wireless Networking in the Developing World. Confio més en donar eines que productes fets.

El “girasol” és un concentrador solar que han fet la gent de Energy Innovations i que pot tenir bastants números per a prendre el relleu dels panells solars. Funciona amb 25 miralls orientables que desvien en tot moment la llum del sol cap a un mini-panell solar i uns ventiladors ajuden que la temperatura de les cèl.lules que transformen la llum solar en electricitat no passi dels 30º. Pot arribar a generar 200W a plè rendiment (un panell solar podria arribar fins als 120), és suficientment petit com perquè dues persones puguin instalar-lo al terrat de casa (no com una xemeneia solar de 46000m2) i podria costar uns $450, bastant més barat que els panells solars ‘convencionals’.

De moment, i al ser una ’startup’, només disposen de prototips de proves. A Afromusing, on he descobert el ‘girasol’, donen unes idees d’utilitat per a Àfrica, i a Wired en parlaven al juliol.

Aquest projecte, amb seu al regne unit i que ja s’està provant al Camerún, consisteix en un kit compost d’una bombeta, un panell solar, sub-sistema de bateries i un controlador (de càrrega, de ràdio, CPU i anti robatoris).

Oi que fa riure i sembla estúpid? Potser serà perquè aquí estem acostumats a veure semàfors, fanals i panells d’autopista amb un petit panell solar al damunt, però el fet és que ningú hi havia pensat abans.

Aquesta idea, a part de solucionar el tema de l’enllumenat públic als carrers dels països en desenvolupament (amb el conseqüent descens de la criminalitat), també soluciona el tema de la dependència de l’electricitat per a aquest enllumenat, les emissions de CO2 i de pas serveix per a donar una extensa cobertura Wi-Fi als pobles i ciutats on es posi en pràctica.

Encara hi ha algú que se’n rigui dels fanals Wi-Fi?

(Trobat a World Changing)

Rural Innovations Network és, com el seu nom indica, una xarxa d’innovacions per al món rural, concretament de l’Índia. Amb base a Chennai, a la costa sud-est del país, es dedica a ‘moure’ productes creats ‘des de’ i ‘per a’ zones rurals. Per exemple, algú decideix millorar o dissenyar un nou element per a l’agricultura com una pistola de rec o una mena de fumigador i la xarxa l’ajuda en el desenvolupament, estudis de mercat, distribució, etc. D’aquesta manera, l’invent pot arribar a molta més població i es crea un mercat local tant de fabricació com de distribució com de desenvolupament.

No és un projecte hi-tech ni cool. Una pistola fumigadora de plàtans pot no ser un gadget fashion per a nosaltres, però a un agricultor de Kerala li pot estalviar bastants diners en pesticides, a part de no haver d’exposar ni el cos ni els pulmons mentre fumiga indiscriminadament els seus plataners…

Avui comentaré Inveneo, un projecte que combina VoIP, Wimax, components barats, reducció de consum i programari lliure.

Inveneo es va fundar l’Agost de 2004 a California i ha aplicat les seves solucions a Nova Orleans i a Uganda.

Una de les coses que ha desenvolupat Inveneo és una xarxa de comunicacions que funciona amb energia solar i ‘tracció animal’, es a dir, pedalant:

I per si algú pretén aixafar la guitarra dient allò de “I de què serveix tenir una mena d’Intranet si no hi ha sortida a l’exterior?”, doncs un hub central conecta tots els poblets a Internet mitjançant la xarxa telefònica més propera, situada a uns 67kms.

Una altra de les solucions que presenta Inveneo és l’Oficina remota per a ONG, que inclou IP-PBX, accés a Internet via Dial-Up, DSL o WiFi, i programari lliure: Debian GNU/Linux, Asterisk IP-PBX, Samba, MySQL, Apache i PHP.

Els fans de les “technical specifications” podran trobar una secció amb les especificacions i documentació sobre com es comunica i com s’alimenta el seu sistema, maquinari que funcioni amb menys de 10 watts i descarregues de programari, fins i tot tenen distribució GNU/Linux pròpia…

India. Un dels països amb més contrastos. Des de Boliwood i l’emergent indústria lligada a les noves tecnologies fins a les vidues que vaguen pels carrers de Kashi esperant la mort. Un país on una quarta part de la població (uns 200 milions de persones) viuen per sota del llindar de pobresa.

És en aquest país on es va crear un dels avantpassats de l’ordinador de 100 dòlars. El Simputer(TM).

El projecte Simputer neix l’any 1998 dins el seminari internacional “Bangalore IT.com” sobre tecnologies de la informació a països en vies de desenvolupament.

L’artefacte en sí és un ordinador amb l’aspecte d’una PDA. Té una pantalla tàctil de 320×240, amb el corresponent llàpis, 32 MB de RAM, admet tarjes Smart Card, un connector USB i un RJ-11, , funciona amb tres píles AAA i sota GNU/Linux. El preu: 9000 Rúpies (uns $200 al canvi actual). Però encara n’hi ha més. És un projecte de maquinari lliure!

Hom pot descarregar les especificacions tècniques i posar-se a fabricar Simputers, però hi ha una llicència: qui vulgui construïr aquests ordinadors en un país en desenvolupament ha de pagar 25.000 dòlars. Si es vol fer en un “western country”, 250.000.

A la pàgina de Simputer només apareix una empresa que el fabriqui: Amida. L’últim model es de l’Octubre passat i és capaç de navegar per la www i d’enviar i rebre correu electrònic. Una altra empresa, Encore Software, comercialitza una altra versió de Simputer als Estats Units.

Si voleu saber més sobre l’artefacte, podeu llegir la seva entrada a la Wikipedia, un article a Wired, un a BBC news, etc…

Malauradament, del projecte original en queda ben poc. Només es van aconseguir vendre 4000 unitats de les 50000 previstes, i la majoria han anat a parar a llocs bastant diferents a les zones rurals de l’India, a més d’haver quedat com una ’simple’ PDA amb GNU/Linux dissenyada a l’ India. És un presagi del que pot passar amb el projecte del MIT o amb Ndiyo?

L’últim descobriment, altre cop a partir del blog recentment descobert de n’Alvaro Ramírez (Ojo al Texto), és Ndiyo!, que en Swahili vol dir “sí”. Aquest projecte segueix amb la tendència d’adoptar paraules provinents d’idiomes nadius de parts del planeta poc desenvolupades o de comunitats indígenes, com ara Ubuntu (”humanitat per als demés”) o Koha (”regal” en Maorí).

Però anem a veure què és Ndiyo!. De tots és conegut el projecte de Negroponte de l’ordinador portàtil per menys de 100 dòlars. Ndiyo fa un passet més.

Ndiyo! is a project set up to foster an approach to networked computing that is simple, affordable, open, less environmentally damaging and less dependent on intensive technical support than current networking technology.

Avui per avui, les xarxes d’ordinadors estan formades per un servidor i diversos ordinadors complets com a clients. Això significa que, en una xarxa de 5 clients i un servidor, s’han d’adquirir 6 ordinadors complerts (CPU+Monitor). Amb Ndiyo caldrien un servidor, que funciona amb una Ubuntu, i 5 mini-clients (amb els corresponents monitors, teclats i ratolins). Els “ultra-thin client” són unes caixetes de 12×8x2 cms que contenen un xip amb el driver Nivo, un conector Ethernet a 100Mbps, conectors per a teclat, ratolí i monitor i un conector per a endollar l’aparell a la corrent elèctrica (en futures versions volen implementar una mena de “power on ethernet”).

Els clients ultra-prims costen ara per ara menys de 100 Lliures (serien uns $177) que resulten bastant més barats que una CPU i es guanya moltíssim en escalabilitat: només cal fer canvis al servidor (i no es pot donar el cas que s’espatlli el disc dur de qualsevol client i s’hagi de canviar)

Com veieu, és una cosa bastant diferent del “un usuàri, un ordinador”. De moment tenen tres aplicacions pràctiques per al projecte: cibercafès, classes d’escola i petits negocis, i una presentació en PDF bastant ilustrativa.

Tot endinsant-me en el primer mapa de la blogosfera Xilena, navegant navegant he arribat a Xile, he fet unes voltes i he acabat a Uganda. I es que els camins de l’hipertext són inescrutables.

A partir del blog de Leonardo Maldonado he descobert Kiva. Aquest projecte és com una mena de xarxa p2p en la qual, en comptes de saquejar a l’altre peer, l’ajudes. A l’altra banda del cable hi ha persones que intenten tirar endavant un negoci a una zona rural de Uganda. Com ho fan? Amb microcrèdits via PayPal.

L’usuàri presta una petita quantitat de diners per a un negoci que necessita finançament i del que en pot seguir l’evolució. Amb el temps es va rebent la devolució del microcrèdit (sense interessos) que bé pots recuperar o reinvertir en un altre negoci.

Perquè després diguin que portar tecnología al tercer món només serveix per a vendre el que a nosaltres ja no ens serveix o que la globalització és el diable.