Segons els cànons oficials, Catalunya sempre ha patit invasions colonitzadores. La guerra del francès o la postguerra civil en podríen ser els dos màxims exponents. La primera com a símbol de resistència contra l’invasor francès, la segona com a símbol de la culminació del Decret de Nova Planta de Felip V que al 1714 va prohibir llengua i cultura, però que a la postguerra civil va anar un pas més enllà, “inundant” el país amb immigrants “vinguts del sud d’Espanya” per a destruïr completament la cultura catalana i que, històricament, mai han acabat d’integrar-se. La típica imatge de l’andalus que fa vint anys que viu aquí i encara respòn amb un “háblame en cristiano” quan se li pregunta en català.

Curiosament, existeix una doble vara de medir. Una de les primeres grans invasions va ser la grega. Però com Grècia és el bressol de la cultura, no passa res. La segueix la romana (primera globalització), que va emportar-se tota la cultura ibera per davant i, per comptes d’integrar-se, va romanitzar (integrar) la península, icloent Catalunya… ah, perdó, que en aquell temps Catalunya no existía com a tal.
No només aquesta invasió no va ser dolenta, si no que ens va civilitzar. Com a “La vida de Brian”, els romans ens van portar el vi, les carreteres, els aqueductes i la pax romana, a part de fer de Tarraco la capital de la península. Altre cop, el fet mediterrani actua com a suavitzador.

Quasi 1500 anys després, a principis de 1800, Barcelona tenia poc més de 100.000 habitants. A finals de segle, en tenia 600.000. Entre les causes d’aquesta nova “invasió”, hi podría haver la Exposició Universal de 1888. Barcelona ofería feina i possibilitats, cosa que molta gent va decidir aprofitar.
Després de la guerra civil, en la penúltima onada immigratoria, arriben milers i milers de persones en busca de feina. Feina que podíen trobar a Catalunya, i més concretament a Barcelona.
Segons algú, aquests immigrants venien darrera un plà que pretenia acabar amb la llengua i cultura catalanes. Pero com sovint passa, la realitat a vegades supera la ficció. Potser caldría plantejar-se com i ón sería Catalunya actualment si no hagués estat per aquestes dues onades de “gent del sud”.

Actualment, ens trobem amb una altra onada migratòria. La diferència entre la Catalunya dels anys 40-60 i la d’ara, és que Catalunya disposa de més eines que no pas a la post-guerra. Aquestes eines es fan servir per a “integrar” aquests immigrants, tot i que no s’ha arribat, encara, als extrems alemanys.
Des de “cursos de català per a immigrants” acompanyats amb cançonetes (parla sense vergonya, parla amb llibertat, pero sobretot, parla en català!), fins a programes a la televisió on es mostren els avenços de la política integradora. Programes que mostren aquestes persones nouvingudes parlant un català perfecte, amb una samarreta del Barça i als que només falta mostrar la llibreta d’estalvis de La Caixa, comentant els trets específics que més els han sorprès de la seva nova terra.

Definitivament, no es tracta de polítiques integradores, si no de polítiques catalanitzadores. Assimiladores.
Amb l’excusa del temor al ghetto, s’ha de fer el possible per a assimilar dins la cultura catalana a tothom que arribi. Que aprengui els usos i costums locals per tal que la convivència sigui correcta i la catalanitat esdevingui hegemònica. No importa que no tinguin treball legal, ni que no puguin pagar l’habitatge. Primer que parlin sense vergonya i en llibertat (però en català). Després ja vorem. I res de mantenir religió ni costums. Que això crea ghettos.

Des de Catalunya Fast Forward, en Marc defineix a la perfecció aquesta catalanització:

Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.

A la darrera frase hi ha la paraula clau: forçar. D’aquí als examens de “ciutada-català-conscient-de-la-realitat–nacional-catalana” amb entrega de diploma i carnet oficial, i que Artur Mas ja va proposar a la darrera campanya electoral, hi ha només un petit pas. Però primer s’hauría de definir aquesta “realitat nacional catalana”, i de moment, aquesta “realitat nacional” consisteix en buscar diferències que assegurin l’autenticitat del “català 100%” en front de la resta de la població. No importa que el territori tingui mancances de tota mida ni cal construïr un model de país amb base sòlida. Allò realment important, és buscar la diferència que ens faci autèntics: el fet diferencial.

Aquesta política, per dir-ho d’alguna manera, el que fa és crear ciutadans de primera, segona i tercera. Els de primera són els nascuts aquí amb llinatge remuntable com a mínim fins a finals del XVIII.
Els de segona serien els de la quarta generació d’immigrants nascuda al país o els que superin els examens de ciutadanía i cultura i aconsegueixin el carnet, i els de tercera serien aquells que per alguna raó o altra, no siguin capaços de superar els examens, o no estiguin disposats a fer-ho.
Per altra banda, hi haurien els paries, descastats i demés heretjes, que no només es neguen a “integrar-se”, si no que han tingut la mala sort d’haver vingut d’una regió “diabòlica” amb l’intenció de destruïr el país.

Ón queden la diversitat i la multi-culturalitat d’aquesta “terra d’acollida”? Ón és ara el ghetto? Des de quin punt de vista mirariem els Casals Catalans als països que van acollir als emigrants catalans? I des de quin punt de vista mirem allò de “qui perd els origens perd la identitat”? I el més curiós de tot: per què quan ens pregunten des de la resta d’espanya responem que “els catalans tenim uns trets diferents que s’han de respectar”, però els qui venen a parar aquí han d’adoptar forçosament els nostres costums, tradicions i llengua per tal “d’adaptar-se”?

Segundo os cànons oficiais, Cataluña sempre padeceu invasões colonitzadores. A guerra do francês ou a postguerra civil em podríen ser os dois máximos exponents. A primeira como símbolo de resistência contra l’invasor francês, a segunda como símbolo da culminació do Decreto de Nova Planta de Felip V que ao 1714 proibiu língua e cultura, mas que à postguerra civil foi um passo para além, “inundando” o país com imigrantes “vindos do sul d’Espanha” para destruïr completamente a cultura catalã e que, historicamente, nunca acabaram d’se integrar. A típica imagem de l’andalus que há vinte anos que vive aqui e ainda respòn com “um háblame em cristiano” quando se lhe pergunta em catalão.

Curiosamente, existe uma dupla vara de medir. Uma das primeiras grandes invasões foi a grega. Mas como Grécia é o berço da cultura, não passa nada. segue-a a romana (primeira globalização), que vai emportar-se toda a cultura ibera por diante e, por contas d’se integrar, vai romanitzar (integrar) a península, icloent Cataluña… ah, perdão, que naquele tempo Cataluña não existía como tal.
Não só esta invasão não foi má, se não que nos vai civilitzar. Como “A vida de Brian”, os romanos trouxeram-nos o vinho, as estradas, os aqueductes e a pax romana, aparte de fazer de Tarraco a capital da península. Outro golpe, o fato mediterrani actua como suavitzador.

Quase 1500 anos depois, a princípios de 1800, Barcelona tinha pouco mais de 100.000 habitantes. No final de século, #ter 600.000. Entre cause-las d’esta nova “invasão”, podría ter a Exposição Universal de 1888. Barcelona ofería trabalho e possibilidades, coisa que muita gente decidiu aproveitar.
Depois da guerra civil, na penúltima onda immigratoria, chegam milhares e milhares de pessoas #procurar de trabalho. Trabalho que podíen encontrar em Cataluña, e mais concretamente em Barcelona.
Segundo alguém, estes imigrantes vinham detrás um plà que pretendia acabar com a língua e cultura catalãs. Pero como com freqüência passa, a realidade a vezes supera a ficção. Quiçá caldría propor-se como e ón sería Cataluña actualmente se não tivesse sido por estas duas ondas de gente “do sul”.

Actualmente, encontramos-nos com outra onda migratòria. A diferença entre a Cataluña dos anos 40-60 e o d’agora, é que Cataluña dispõe a mais ferramentas que não à posto-guerra. Estas ferramentas usam-se para “integrar” estes imigrantes, apesar que não s’chegou, ainda, aos extremos alemãos.
Desde “cursos de catalão para imigrantes” acompanhados com cançonetes (fala sem vergonha, fala com liberdade, pero sobretudo, fala em catalão!), até programas à televisão onde se mostram os progressos da política integradora. Programas que mostram estas pessoas nouvingudes falando um catalão perfeito, com uma t-shirt do Barça e aos que só falta mostrar a llibreta d’poupanças da Caixa, comentando os disparos específicos que mais os surpreenderam da sua nova terra.

Definitivamente, não se trata de políticas integradores, se não de políticas catalanitzadores. Assimiladores.
Com l’desculpa do temor ao ghetto, s’tem de fazer o possível para assimilar dentro a cultura catalã a todo mundo que chegue. Que aprenda os usos e costumes locais contanto que a convivência seja correcta e a catalanitat aconteça hegemònica. Não importa que não tenham trabalho legal, nem que não possam pagar l’moradia. Primeiro que falem sem vergonha e em liberdade (mas em catalão). Depois já vorem. E nada de manter religião nem costumes. Que isto cria ghettos.

Desde Cataluña Fast Forward, em Marc define à perfecció esta catalanització:

Em frente ao risco que os milhões de novos imigrantes se somem à vida activa totalmente alheios à realidade nacional catalã, a única receita possível é Os IR A PROCURAR. Para corrigir l’ausência d’inércias d’integração somos o catalães de sempre quem desde a sociedade civil, des’d associações, clubes, parròquies, sindicatos, casals e esplais, temos de convidar os novos-novos catalães a compartilhar projectos e vida com nós. Projectos concretos como o programa de voluntariat linguístico son um exemplo claro d’esta maneira de forçar a relação entre velhos e novíssims cidadãos do país.

À última frase há a palavra chave: forçar. D’aqui aos examens de ciutada-catalão-conscient-de-a-realidade “–nacional-catalã” com entrega de diploma e carteira oficial, e que Artur Mas já propôs à última campanha eleitoral, há só um pequeno passo. Mas primeiro s’hauría de definir esta “realidade nacional catalã”, e por enquanto, esta “realidade nacional” consiste ao #procurar diferenças que assegurem l’autenticitat do “catalão 100%” em frente do resto da população. Não importa que o território tenha carências de toda medida nem faz falta construïr um modelo de país com base sólida. Aquilo realmente importante, é procurar a diferença que nos faça autênticos: o fato diferencial.

Esta política, para o dizer d’alguma maneira, o que faz é criar cidadãos de primeira, segunda e terceira. Os de primeira são os nascidos aqui com llinatge remuntable no mínimo até finais do XVIII.
Os de segunda seriam os da quarta geração d’imigrantes nascida ao país ou os que superem os examens de ciutadanía e cultura e consigam a carteira, e os de terceira seriam aqueles que por alguma razão ou outra, não sejam capazes de superar os examens, ou não estejam dispostos ao fazer.
Por outra banda, #ter os paries, descastats e demés heretjes, que não só se negam a se “integrar”, se não que tiveram a má sorte d’ter vindo d’uma região “diabòlica” com l’intenção de destruïr o país.

Ón ficam a diversidade e a multi-culturalitat d’esta “terra d’acolhido”? Ón é agora o ghetto? Desde qual ponto de vista mirariem os Casals Catalãos aos países que acolheram aos emigrantes catalãos? E desde qual ponto de vista olhamos aquilo de quem “perde os origens perde a identidade”? E o mais curioso de tudo: por que quando nos perguntam desde a resta d’espanya respondemos que “os catalães temos uns disparos diferentes que s’têm de respeitar”, mas quem vendem a parar aqui têm’d adoptar forçadamente os nossos costumes, tradições e língua por tal “d’se adaptar”?

Segon los canons oficiales, Catalonha #a totjorn patit # #el invasions colonitzadores. La guèrra del francés o la postguèrra civila en podríen èsser los dos maximals exponents. La primièra coma simbòl de resisténcia contra l’invasor francés, la segonda coma simbòl de la culminacion del Decrèt de Nòva Planta de Felip V qu'al 1714 # # #el lenga e cultura, mas qu'a la postguèrra civila anèt un passatge al delà, “en inondant” lo país amb immigrants “venguts del sud d’Espanha” per destruïr entièrament la cultura catalana e que, istoricament, an jamai acabat d’s'integrar. La tipica image de’l andalus que fa vint ans que viu aicí e encara respòn amb un “háblame en cristiano” quand se li demanda en catalan.

Curiosament, existís una dobla vara de mesurar. Una de las primièras grandas invasions foguèt las grègas. Mas coma Grècia es lo brèç de la cultura, passa pas res. La seguís la romana (primièra globalizacion), que s'emportèt tota la cultura ibera per davant e, per comptes d’s'integrar, va romanitzar (integrar) la peninsula, icloent Catalonha… ah, perdon, qu'en aquel temps Catalonha pas existía coma tal.
Non solament aquela invasion foguèt pas dolenta, si que non que nos civilizèt. Coma “La vida de Brian”, los romans nos portèron lo vin, las rotas, los aqueductes e la pax romana, a despart de far de Tarraco la capitala de la peninsula. Autre còp, lo fach mediterranèu agís coma suavitzador.

Gaireben 1500 ans après, a la debuta de 1800, Barcelona aviá pauc mai de 100.000 abitants. A fins de sègle, n'aviá 600.000. Entre las causes d’aquela nòva “invasion”, i podría aver l'Exposicion Universala de 1888. Barcelona ofería trabalh e possibilitats, causa que fòrça gents decidiguèt aprofechar.
Après la guèrra civila, en l'abans-darrièra ondada immigratoria, arriban de milièrs e de milièrs de personas ne cerca de trabalh. Trabalh que podíen trobar a Catalonha, e mai concrètament a Barcelona.
Segon quauquarrés, aqueles immigrants venián darrièra un plà que preteniá acabar amb la lenga e cultura catalana. Pero Cossí passa sovent, la realitat supèra de còps la ficcion. Benlèu caldría se prepausar cossí e ón sería Catalonha a l'ora d'ara si que non foguèsse estat per aquelas doas ondadas de “gents del sud”.

A l'ora d'ara, nos trobam amb una autra ondada migratòria. La diferéncia entre la Catalonha dels ans 40-60 e la d’ara, es que Catalonha dispausa de mai esturments que pas a la post-guèrra. Aqueles esturments s'emplegan per integrar” aqueles immigrants, malgrat que pas’s es arribada, encara, als extrèmes alemands.
Dempuèi “corses de catalan per immigrants” acompanhats amb cançonetes (parlar sens vergonha, parlar amb libertat, pero sustot, parlar en catalan!), Fins a programas a la television ont se mòstran las avançadas de la politica integradora. Programas que mòstran aquelas personas nauvengudas en parlant un catalan perfièch, amb una camiseta del Barça e als que manca solament mostrar la libreta d’estalvis de la Caixa, en comentant los traches especifics que los an suspreses mai de la siá nòva tèrra.

Definitivament, s'agís pas de politicas integradores, si que non de politicas catalanitzadores. Assimiladores.
Amb l’desencusa de la temor al ghetto, s’li cal far lo possible per assimilar dins la cultura catalana a totes qu'arribe. Qu'aprenga los usatges e de costums localas per'mor que la convivéncia siá corrècta e la catalanitat venga egemonica. Impòrta pas qu'ajan pas trabalh legal, ni que pòscan pas pagar l’abitatge. Primièr que parlen sens vergonha e en libertat (mas en catalan). Après ja vorem. E res de manténer religion ni de costums. Qu'aiçò crèa ghettos.

Dempuèi Catalonha Fast Forward, en Marc definís a la perfeccion aquela catalanització:

Davant del risc que los milions de nòus immigrants se somen a la vida activa totalament aliènes a la realitat nacionala catalana, la sola recèpta possible es LOS ANAR A CERCAR. Per corregir l’abséncia d’inèrcias d’integracion sèm los catalans de totjorn los que dempuèi la societat civila, dempuèi’d associacions, clubs, parròquias, sindicats, casaus e espaçaments, nos cal convidar los nòus-nòus catalans a partejar de projèctes e vida amb nosautras. Projèctes concrèts coma lo programa de volontariat lingüistic son un exemple clar d’aquela manièra de forçar la relacion entre vièlhs e novíssims de ciutadans del país.

A la darrièra frasa i a la paraula clau: forçar. D’aicí als examens de “ciutada-catalan-conscient-de-la-realitat–nacionala-catalana” amb autrejament de diplòma e carnet oficial, e qu'Artur Mas prepausèt ja a la darrièra campanha electorala, i a solament un pichon passatge. Mas primièra s’hauría de definir aquela “realitat nacionala catalana”, e per ara, aquela “realitat nacionala” consistís en cercar de diferéncias qu'asseguren l’autenticitat del “catalan 100%” en tèsta de la rèsta de la populacion. Impòrta pas que lo territòri aja de mancas de tota mesura ni cal construïr un modèl de país amb basa solida. Aquò vertadièrament important, es cercar la diferéncia que nos faga autentics: lo fach diferencial.

Aquela politica, per o dire d’qualque manièra, çò que fa es crear de ciutadans de primièra, segonda e tresena. Los de primièra son los nascuts aicí amb linhatge remuntable almens fins a fins del XVIII.
Los de segonda serián los de la quatrena generacion d’immigrantas nascudas dins lo país o los que superaràn los examens de ciutadanía e cultura e atengan lo carnet, e los de tresena serián aqueles que per qualque rason o d'autra, sián pas capables de superar los examens, o sián pas dispausats a o far.
D'autra banda, i aurián los paries, descastats e demés heretjes, que se vòlon pas non solament “s'integrar”, si que non qu'an agut lo malastre d’èsser vengut’d una region “diabòlica” amb l’intencion de destruïr lo país.

Ón Demòran la diversitat e la multi-culturalitat d’aquela “tèrra’d aculhida”? Ón Es ara lo ghetto? Dempuèi quin punt d'enguarda mirariem los Casals Catalans dins los païses qu'aculhiguèron als emigrants catalans? E dempuèi quin punt d'enguarda gardam aquò de “qui pèrd los origens pèrd l'identitat”? E çò de mès de coriós de tot: perqué quand nos demandan dempuèi la rèsta d’espanya respondèm que los “catalans avèm unes traches desparièrs que’s lor cal respectar”, mas los que vendon a parar an aicí’d adoptar forçadament las nòstras costums, tradicions e lenga per “’tala d s'adaptar”?

Según los cánones oficiales, Catalunya siempre ha padecido invasiones colonitzadores. La guerra del francés o la posguerra civil en podríen ser los dos máximos exponentes. La primera como símbolo de resistencia contra l’invasor francés, la segunda como símbolo de la culminació del Decreto de Nueva Planta de Felip V que al 1714 prohibió lengua y cultura, pero que a la posguerra civil fue un paso más allá, “inundando” el país con inmigrantes “venidos del sur d’España” para destruïr completamente la cultura catalana y que, históricamente, nunca han acabado d’integrarse. La típica imagen de l’andalus que hace veinte años que vive aquí y todavía respòn con un “háblame en cristiano” cuando se le pregunta en catalán.

Curiosamente, existe una doble vara de medir. Una de las primeras grandes invasiones fue la griega. Pero como Grecia es la cuna de la cultura, no pasa nada. La sigue la romana (primera globalización), que se llevó toda la cultura ibera por delante y, por cuentas d’integrarse, va romanitzar (integrar) la península, icloent Catalunya… ah, perdón, que en aquel tiempo Catalunya no existía como tal.
No sólo esta invasión no fue mala, si no que nos civilizó. Como “La vida de Brian”, los romanos nos trajeron el vino, las carreteras, los aqueductes y la pax romana, aparte de hacer de Tarraco la capital de la península. Otro golpe, el hecho mediterráneo actúa como suavitzador.

Casi 1500 años después, a principios de 1800, Barcelona tenía poco más de 100.000 habitantes. A finales de siglo, tenía 600.000. Entre las causes d’esta nueva “invasión”, podría haber la Exposición Universal de 1888. Barcelona ofería trabajo y posibilidades, cosa que mucha gente decidió aprovechar.
Después de la guerra civil, en la penúltima oleada immigratoria, llegan millares y miles de personas busca de trabajo. Trabajo que podíen encontrar en Catalunya, y más concretamente en Barcelona.
Según alguien, estos inmigrantes venían detrás un plà que pretendía acabar con la lengua y cultura catalanas. Pero cómo a menudo pasa, la realidad a veces supera la ficción. Quizás caldría plantearse cómo y ón sería Catalunya actualmente si no hubiera sido por estas dos oleadas de gente “del sur”.

Actualmente, nos encontramos con otra oleada migratòria. La diferencia entre la Catalunya de los años 40-60 y la d’ahora, es que Catalunya dispone de más herramientas que no a la puesto-guerra. Estas herramientas se usan para “integrar” estos inmigrantes, a pesar de que no’s ha llegado, todavía, a los extremos alemanes.
Desde “cursos de catalán para inmigrantes” acompañados con cançonetes (habla sin vergüenza, habla con libertad, pero sobre todo, habla en catalán!), hasta programas a la televisión donde se muestran los adelantos de la política integradora. Programas que muestran estas personas nouvingudes hablando un catalán perfecto, con una camiseta del Barça y a los que sólo falta mostrar la libreta d’ahorros de La Caixa, comentando los disparos específicos que más les han sorprendido de su nueva tierra.

Definitivamente, no se trata de políticas integradores, si no de políticas catalanitzadores. Assimiladores.
Con’l excusa del temor al ghetto, s’tiene que hacer el posible para asimilar dentro la cultura catalana a todo el mundo que llegue. Que aprenda los usos y costumbres locales por tal que la convivencia sea correcta y la catalanitat acontezca hegemònica. No importa que no tengan trabajo legal, ni que no puedan pagar l’vivienda. Primero que hablen sin vergüenza y en libertad (pero en catalán). Después ya vorem. Y nada de mantener religión ni costumbres. Que esto crea ghettos.

Desde Catalunya Fast Forward, en Marc define a la perfección esta catalanització:

Enfrente del riesgo que los millones de nuevos inmigrantes se sumen a la vida activa totalmente ajenos a la realidad nacional catalana, la única receta posible es IRLOS A BUSCAR. Para corregir l’ausencia d’inercias d’integración somos el catalanes de siempre quienes desde la sociedad civil, des’d asociaciones, clubes, parroquias, sindicatos, casales y esparcimientos, tenemos que invitar los nuevos-nuevos catalanes a compartir proyectos y vida con nosotros. Proyectos concretos como el programa de voluntariado lingüístico sueño un ejemplo claro d’esta manera de forzar la relación entre viejos y novíssims ciudadanos del país.

A la última frase hay la palabra clave: forzar. D’aquí a los examens de ciutada-catalán-consciente-de-la-realidad “–nacional-catalana” con entrega de diploma y carné oficial, y que Artur Mas ya propuso a la última campaña electoral, hay sólo un pequeño paso. Pero primero s’hauría de definir esta “realidad nacional catalana”, y de momento, esta “realidad nacional” consiste al buscar diferencias que aseguren l’autenticidad del “catalán 100%” en frente del resto de la población. No importa que el territorio tenga carencias de toda medida ni hace falta construïr un modelo de país con base sólida. Aquello realmente importante, es buscar la diferencia que nos haga auténticos: el hecho diferencial.

Esta política, para decirlo d’alguna manera, lo que hace es crear ciudadanos de primera, segunda y tercera. Los de primera son los nacidos aquí con apellido remuntable como mínimo hasta finales del XVIII.
Los de segunda serían los de la cuarta generación d’inmigrantes nacida al país o los que superen los examens de ciutadanía y cultura y consigan el carné, y los de tercera serían aquellos que por alguna razón u otra, no sean capaces de superar los examens, o no estén dispuestos a hacerlo.
Por otro lado, habrían les parías, descastats y demés heretjes, que no sólo se niegan a integrarse “”, si no que han tenido la mala suerte d’haber venido’d una región “diabòlica” con’l intención de destruïr el país.

Ón quedan la diversidad y la multi-culturalitat d’esta “tierra d’acogida”? Ón es ahora el ghetto? Desde qué punto de vista mirariem Casals Catalanes a los países que acogieron a los emigrantes catalanes? Y desde qué punto de vista miramos aquello de quien “pierde los origens pierde la identidad”? Y el más curioso de todo: por qué cuando nos preguntan desde la resta d’espanya respondemos que “los catalanes tenemos unos disparos diferentes que s’tienen que respetar”, pero quienes venden a parar aquí han’d adoptar forzosamente nuestras costumbres, tradiciones y lengua por “tal d’adaptarse”?