Generalment, quan es parla d’auto-odi, hom ho relaciona amb una mena de Síndrome d’Estocolm que pateix un català quan no comparteix de certs aspectes de la catalanitat “com Deu mana” i, per tant, el porta a adoptar postures espanyolistes.

Qualsevol qüestionament de qualsevol cosa amb la que algú no hi estigui d’acord, es considera dissidència i a la persona se la tracta de botifler, en record dels traïdors de la guerra de successió.

Tantmateix, existeix un altre auto-odi, del qual no se’n parla massa, però que sorprenentment està bastant més extès.
Aquesta faceta tan catalana de sentir-se sempre maltractats, humiliats, venuts, vençuts i tenir el sentiment de moneda de canvi en qualsevol tracte, llei o acord, a part de mirar sempre enrere i considerar que “qualsevol temps passat va ser millor”. Especialment abans de 1700.

En temes com el nou Estatut no nego que no es tingui un cert punt de raó, però que ens pensàvem? Va ser un acte de regateig com si fossim a qualsevol soc. Jo venc per 1000, tu n’ofereixes 250 i acabem en 500… per alguna cosa sóm mediterranis, no?

Pero en altres coses, aquest sentiment de derrota contínua s’exagera fins límits demencials. L’últim cas ha sigut el repartiment de la nova terminal de l’aeroport del Prat.

Aquest repartiment s’ha titllat de baixada de pantalons, engany, “timo”, etc…
Per què? Perque cap companyía aèria està disposada a operar més vols intercontinentals des de Barcelona o transformar l’aeroport en el seu centre de conexió? Obvi. Lufthansa te les seves conexions a Alemanya, British a Londres, Air France a Paris, KLM a Amsterdam i Ibéria a Madrid… i és el més normal.

S’ha aconseguit que l’aeroport passi de 30 a 70 milions de pasatgers per any (i això és positiu), que el monopoli del pont aeri es trenqui (més positiu encara), el refotut AVE ja té l’estació dins aquesta terminal (pse) i s’hi podrà arribar, per fí, amb metro.

Veure tot això com una altra derrota i un greuge més cap a Catalunya si que és auto-odi.

Que aquest aeroport s’ha de gestionar localment? Si. És el següent pas, i és aquí on la “societat civil catalana” hauria d’haver enfocat al març els seus esforços i on els haurà d’enfocar en el futur.
I un cop la gestió sigui local, tampoc cal esperar que els Senyors KLM, British Airways, Air France i demés vindràn corrents perque “l’Aeroport de Barcelona és molt maco i en comptes de gestionar-se des de Madrid es fa des de Barcelona”, s’haurà d’anar a buscar-los i vendrel’s aquest aeroport.
Ara, que sempre dependrà d’aquestes empreses instalar-se a Barcelona o no.

Si ens pensem que tot el món ha de ballar al ritme de la musiqueta que toqui “l’Orquestra de la societat civil catalana” (simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya), anem arreglats.
I si en comptes de pensar que tot va malament i que qualsevol mal és culpa d’algú altre, la “societat simfònica nacionalista” es posa a treballar per a fer un model de país efectiu i competitiu, i sobretot, mirant al futur i no al passat, buscant punts d’unió i no punts de fricció, en definitiva, construïnt i no destruïnt, potser Catalunya arribarà a algun lloc.

Per cert, parlant d’infraestructures, quants anys s’ha trigat a aconseguir que, d’aqui uns anys, el metro arribi a l’aeroport?
Qui ven l’obertura del metro unes quantes nits a l’any com una novetat, quan fa anys que hauria de funcionar les 24 hores?
Per què es repeteix fins a la nàusea que la transferència de Renfe és la panacea? Que ja no ens enrecordem dels problemes de la Línia 5, on fins fa ben poc els trens tenien més de 20 anys, els retards d’entre 10 y 30 minuts eren diaris i les estacions s’inundaven?
Qui gestiona, i des d’on, el metro de Barcelona?
I qui gestiona les autopistes i els seus peatges?

Auto odi? Una mica de serietat… i d’auto-crítica.

This entry was posted on Thursday, October 4th, 2007 at 20:07 You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.