Ahir parlava sobre la decisió d’un jutge referent a l’actuació arbitrària dels vigilants de seguretat privada als aeroports, a rel de la denúncia presentada per l’eurodiputat Ignasi Guardans, i del seu article al diari Público.
Després de llegir aquest article, vaig estar rebuscant entre l’enorme laberint que conforma la legislació i reglaments europeus.

A l’article a Publico, Guardans comenta el procés de creació i aprovació del reglament secret que permet aquestes arbitrarietats (el famós Reglament 1546/2006), per després assenyalar com a responsables a Jacques Barrot, vicepresident de la Comissió Europea en el moment d’aprovar el reglament i de fet qui la va signar i aprovar, però també als titulars dels ministeris d’Interior i Foment espanyols, Alfredo Perez Rubalcaba i Magdalena Álvarez, que són els responsables directes de l’aplicació del reglament a l’estat espanyol.

El que l’eurodiputat Guardans omet, es que el Reglament 1546/2006 només modifica un altre reglament que ja existia 3 anys abans, el 622/2003, que és el que “estableix les mesures per a l’aplicació de les normes comunes de seguretat aèria”, instaurant les famoses prohibicions de portar líquids a l’equipatge de mà.

Fem un petit repàs a la història. Poc menys d’un any després de l’11-S, el Parlament Europeu va aprovar el Reglament 1592/2002, sobre normes comunes en l’ àmbito de l’ aviació civil i pel que es crea una Agència Europea de Seguretat Aèria (juliol de 2002). Pocs mesos després, el mateix Parlament aprovava el Reglament 2320/2002, que establia unes normes comunes de planificació (desembre de 2002).

A l’abril de 2003, la Comissió Europea, òrgan legislatiu gens transparent i amb quasi-bé cap control per part del Parlament Europeu, aprovava el famós Reglament 622/2003. Aquest reglament estableix, bàsicament, dues coses:

• el “programa nacional de seguretat de l’ aviació civil”, es a dir, les normes i procediments a aplicar
• “l’ autoritat apropiada”, que és l’autoritat competent responsable de l’aplicació, coordinació i vigilància del programa nacional de seguretat

El reglament es va aprovar el 4 d’abril de 2003 (quina manera més galdosa de celebrar el meu aniversari), i qui figura al final del document es la vicepresidenta de la Comissió Europea i Comissaria de relacions amb el Parlament Europeu, Transports i Energia, que en aquella època era… la senyora Loyola de Palacio, ex ministra d’agricultura del primer govern d’Aznar, gràcies al suport de CiU.

En aquest reglament 622/2003 té una estructura molt interessant: l’article 1 diu que “s’han d’establir les mesures per a l’aplicació de les normes comunes de seguretat aèria”. L’article 3 estableix que les mesures a les que fa referència l’article 1,figuraran als annexos, i després diu que aquests annexos seran secrets, no es publicaran i que es posaran a disposició de les persones degudament autoritzades pels Estats membres o la Comissió: l’autoritat apropiada.

Tres anys després, la mateixa Comissió Europea va aprovar una modificació, mitjançant el Reglament 1546/2006, el que Guardans esmenta al seu article, aquest cop signat per Jacques Barrot.

Aquests reglaments esmentats deixen a criteri de cada estat membre de la UE la designació de les autoritats responsables de l’aplicació i coordinació de les mesures, que en el cas d’Espanya recauen als ministeris de Foment i Interior, que senzillament s’han limitat a traspassar competències de les forces de seguretat com la Guardia Civil, que tradicionalment s’encarregava de la vigilància als aeroports, a empreses de seguretat privada per mitjà del reial decret pel qual es crea AENA, que queda com l’encarregada de la gestió de la seguretat als aeroports.
Tantmateix, aquests agents privats han d’estar sempre sota la supervisió directa d’un agent de les forces de l’ordre: un vigilant privat no pot efectuar cap registre d’equipatge, cap registre personal ni requisar cap element de l’equipatge dels passatgers, a no ser que rebi una ordre directa d’un agent de la Guardia Civil, que ha d’estar present durant el 100% del temps.

Així doncs, tenim un incompliment flagrant de la Llei de Seguretat Privada, que permet que vigilants privats facin les tasques destinades als cossos de seguretat tot i que aquests no hi siguin presents. I si no, només cal fixar-se en alguns controls, on laGuàrdia Civil brilla per l’ ausència.

Però si això no fos poc, també tenim un reglament europeu, la forma jurídica més estricta del dret a la Unió Europea, redactat i signat per la Comissió aBrussel·les i que afecta a gairebé 500 milions de ciutadans, els quals no tenim cap manera de saber el contingut d’aquest reglament. I això, per sorprenent que sigui, inclou als membres del Parlament Europeu.

Si bé és cert que el desconeixement de la llei no implica que no s’hagi d’obeir, el fet que existeixi una llei no publicada, redactada per un organisme que escapa al control del Parlament Europeu, a la qual no tenen accés ni els propis parlamentaris, obre moltíssims interrogants sobre la funció real de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i la participació dels Estats membres de la UE en el procés legislatiu.

Teòricament, som ciutadans d’un estat de dret, i com a tals hauríem de tenir accés a aquelles lleis que se’ns poden aplicar. Aquesta situació demostra que ni la UE, ni el Parlament Europeu, ni encara menys la Comissió Europea, garanteixen els drets dels ciutadans, ni afavoreixen el desenvolupament de les llibertats civils. I si a això hi sumem la negativa dels ministeris espanyols implicats (Foment i Interior) a assumir les seves responsabilitats vers els seus ciutadans, a aquests ciutadans, a nosaltres, ens deixen en una situació bastant incòmoda i, per què no dir-ho, perillosa.

I no parlo de possibles abusos de poder per part de vigilants privats, parlo de lleis de les quals no en sabem el contingut real. És això el que ens venien durant la campanya per al referèndum de la constitució europea?

Ontem falava sobre a decisão d’um juiz referente a l’actuação arbitrària dos vigilantes de segurança privada aos aeroportos, a rel da denúncia apresentada por l’eurodiputat Ignasi Guardans, e do seu artigo ao jornal Público.
Depois de ler este artigo, estive rebuscant entre l’enorme laberint que conforma a legislação e regulamentos europeus.

A l’artigo a Publico, Guardans comenta o processo de criação e aprovação do regulamento secreto que permite estas arbitrarietats (o famoso Regulamento 1546/2006), por depois assinalar como responsáveis a Jacques Barrot, vice-presidente da Comissão Européia no momento d’aprovar o regulamento e de fato quem a assinou e aprovar, mas também aos titulares dos ministérios d’Interior e Foment espanhóis, Alfredo Perez Rubalcaba e Magdalena Álvarez, que são os responsáveis directos de l’aplicação do regulamento a l’sido espanhol.

O que l’eurodiputat Guardans omet, se que o Regulamento 1546/2006 só modifica outro regulamento que já existia 3 anos dantes, o 622/2003, que é o que “estabelece as medidas para l’aplicação das normas comuns de segurança aérea”, instaurando as famosas proibições de trazer líquidos a l’bagagem de mão.

Fazemos um pequeno repàs à história. Pouco menos d’num ano depois de l’11-S, o Parlamento Europeu aprovou o Regulamento 1592/2002, sobre normas comuns em l’ àmbito de l’ aviação civil e pelo que se cria uma Agência Européia de Segurança Aérea (julho de 2002). Poucos meses depois, o mesmo Parlamento aprovava o Regulamento 2320/2002, que estabelecia umas normas comuns de planejamento (dezembro de 2002).

A l’abril de 2003, a Comissão Européia, órgão legislativo genes transparente e com quase-bem cabe controle por parte do Parlamento Europeu, aprovava o famoso Regulamento 622/2003. Este regulamento estabelece, basicamente, duas coisas:

• o “programa nacional de segurança de l’ aviação civil”, se a dizer, as normas e procedimentos a aplicar
• “l’ autoridade apropriada”, que é l’autoridade competent responsável de l’aplicação, coordenação e vigilância do programa nacional de segurança

O regulamento aprovou-se o 4 d’abril de 2003 (qual maneira mais galdosa de celebrar o meu aniversário), e quem figura ao final do documento se a vice-presidenta da Comissão Européia e Delegacia de relações com o Parlamento Europeu, Transportes e Energia, que naquele tempo era… a senhora Loyola de Palacio, ex ministra d’agricultura da primeira governação d’Aznar, graças ao apoio de CiU.

Neste regulamento 622/2003 tem uma estrutura muito interessante: l’artigo 1 diz que “s’têm’d estabelecer as medidas para l’aplicação das normas comuns de segurança aérea”. L’artigo 3 estabelece que as medidas às que faz referência l’artigo 1,figurarão aos annexos, e depois diz que estes annexos serão secretos, não publicar-se-ão e que pôr-se-ão a disposição das pessoas devidamente autorizadas pelos Estados membros ou a Comissão: l’autoridade apropriada.

Três anos depois, a mesma Comissão Européia aprovou uma modificação, mediante o Regulamento 1546/2006, o que Guardans menciona ao seu artigo, desta vez assinado por Jacques Barrot.

Estes regulamentos mencionados deixam a critério da cada sido membro da UE a designação das autoridades responsáveis de l’aplicação e coordenação das medidas, que no caso d’Espanha recauen aos ministérios de Foment e Interior, que singelamente s’limitaram a traspassar concorrências das forças de segurança como a Guardia Civil, que tradicionalmente s’encarregava da vigilância aos aeroportos, a empresas de segurança privada por meio do real decreto pelo qual se cria AENA, que fica como l’encarregada da gestão da segurança aos aeroportos.
Tantmateix, estes agentes privados têm’d estar sempre sob a supervisió directo d’um agente das forças de l’ordem: um vigilante privado não pode efectuar chefe registe d’bagagem, chefa registe pessoal nem requisar cabe elemento de l’bagagem dos passatgers, a não ser que receba uma ordem directa d’um agente da Guardia Civil, que tem’d estar presente durante o 100% do tempo.

Assim pois, temos um não_cumprimento flagrant da Lei de Segurança Privada, que permite que vigilantes privados façam as tarefas destinadas aos corpos de segurança apesar que estes não # sejam presentes. E se não, só faz falta fixar-se em alguns controles, onde laGuàrdia Civil brilha por l’ ausència.

Mas se isto não fosse pouco, também temos um regulamento europeu, a forma jurídica mais estrita do direito à União Européia, redigido e assinado pela Comissão aBrussel·les e que afecta a quase 500 milhões de cidadãos, os quais não temos cabe maneira de saber o contido d’este regulamento. E isto, por surpreendente que seja, inclui nos membros do Parlamento Europeu.

Se bem é certo que o desconeixement da lei não implica que não s’tenha’d obedecer, o fato que exista uma lei não publicada, redigida por um organismo que escapa ao controle do Parlamento Europeu, à qual não têm acesso nem os próprios parlamentares, faço moltíssims interrogants sobre a função real da Comissão Européia, o Parlamento Europeu e a participação dos Estados membros da UE no processo legislativo.

Teoricamente, somos cidadãos d’um estado de direito, e como tals teríamos de ter acesso àquelas leis que se’ns podem aplicar. Esta situação demonstra que nem a UE, nem o Parlamento Europeu, nem ainda menos a Comissão Européia, garantem os direitos dos cidadãos, nem favorecem o desenvolvimento das liberdades civis. E se a isto # somamos a negativa dos ministérios espanhóis implicados (Foment e Interior) a assumir as suas responsabilidades verso os seus cidadãos, a estes cidadãos, a nós, nos deixam numa situação bastante incòmoda e, por que não o dizer, perigosa.

E não falo de possíveis abusos de poder por parte de vigilantes privados, falo de leis das quais não # sabemos o conteúdo real. É isto o que nos vinham durante a campanha para o referendo da constituição européia?

# # #el ièr sus la decision d’un jutgi referent a l’accion arbitrària dels vigilants de seguretat privada als aeropòrts, a raïtz de la denóncia presentada per l’eurodiputat Ignasi Guardans, e de lo sieu article al jornal Público.
Après legir aquel article, foguèri rebuscant entre l’enòrma laberint que conforma la legislacion e de reglaments europèus.

A l’article a Publiqui, Guardans comenta lo procès de creacion e aprobacion del reglament secrèt que permet aqueles procediments arbitraris (lo famós Reglament 1546/2006), per après soslinhar coma responsables a Jacques Barron, vice-president de la Comission Europèa en lo moment d’aprovar lo reglament e en fach qual la signèt e aprovar, mas tanben als titulars dels ministèris d’Interiora e Foment espanhòl, Alfredo Perez Rubalcaba e Magdalena Álvarez, que son los responsables dirèctas de’l aplicacion del reglament a l’estada espanhòla.

Çò que’l eurodiputat Guardans omet, se que lo Reglament 1546/2006 modifica solament un autre reglament qu'existissiá ja 3 ans abans, lo 622/2003, qu'es çò qu'establís “las mesuras per l’aplicacion de las nòrmas comunas de seguretat aeriana”, en instaurant las famosas proïbicions de portar liquids a l’equipatge de man.

Fem una pichona revision a l'istòria. Pauc mens d’un an après l’11-S, lo Parlament Europèu aprovèt lo Reglament 1592/2002, sus nòrmas comunas en l’ àmbito de’ l aviacion civila e pel que se crèa una Agéncia Europèa de Seguretat Aeriana (en julhet de 2002). Paucs meses après, lo meteis Parlament aprovava lo Reglament 2320/2002, qu'establissiá unas nòrmas comunas de planificacion (en decembre de 2002).

A l’en abril de 2003, la Comission Europèa, organ legislatiu gèns transparents e amb gaireben-plan cap de contraròtle de la part del Parlament Europèu, aprovava lo famós Reglament 622/2003. Aquel reglament establís, basicament, doas causas:

• Lo “programa nacional de seguretat de’ l aviacion civila”, se a dire, las nòrmas e de procediments a aplicar
• “L’ autoritat apropriada”, qu'es l’autoritat competenta responsabla de’l aplicacion, coordinacion e vigilància del programa nacional de seguretat

Lo reglament s'aprovèt la 4 d’en abril de 2003 (quina manièra mai galdosa de celebrar lo mieu anniversari), e qui figura a la fin del document se detla vice-presidenta de la Comission Europèa e Comissariat de relacions amb lo Parlament Europèu, Transpòrts e Energia, qu'en aquela epòca èra… la madama Loyola de Palacio, ex ministra d’agricultura del primièr govèrn d’Aznar, mercés al supòrt de CiU.

En aquel reglament 622/2003 a una estructura fòrça interessant: l’article 1 ditz que “’s an’d establir las mesuras per l’aplicacion de las nòrmas comunas de seguretat aeriana”. L’article 3 establís que las mesuras a las que fa referéncia l’article 1,figuraràn als annèxes, e ditz après qu'aqueles annèxes seràn secrètes, se publicaràn pas e que se metràn a disposicion de las personas degudament autorizadas pels Estats membres o la Comission: l’autoritat apropriada.

Tres ans après, la meteissa Comission Europèa aprovèt una modificacion, mejançant lo Reglament 1546/2006, çò que Guardans menciona a lo sieu article, aquel còp signat per Jacques Barron.

Aqueles reglaments mencionats daissan a critèri de cada estat membre de l'UE la designacion de las autoritats responsablas de’l aplicacion e coordinacion de las mesuras, qu'en lo cas d’Espanha requèn als ministèris de Foment e Interior, que simplament s’an limitat a traspassar de competéncias de las fòrças de seguretat coma la Guardia Civila, que tradicionalament s’encargava de la vigilància als aeropòrts, a entrepresas de seguretat privada mejançant lo reial decrèt que se crèa per el AENA, que demòra coma l’encargada de la gestion de la seguretat als aeropòrts.
Tantmateix, Aqueles agents privats an’d èsser totjorn jos la supervision dirècta d’un agent de las fòrças de’l òrdre: un en susvelhant privat pòt pas efectuar cap enregistri d’equipatge, cap de registre personal ni requisar cap de element de’l equipatge dels passatgièrs, a pas èsser que recépia una òrdre dirècta d’un agent de la Guardia Civila, qu'a’d èsser presenta pendent 100% del temps.

Aital doncas, avèm un incompliment flagrant de la Lei de Seguretat Privada, que permet que vigilants privats fagan los prètzfaches destinats als còrsses de seguretat malgrat qu'aqueles i sián pas presents. E si que non, cal solament se fixar en qualques contraròtles, ont laGuàrdia Civil brilha per l’ ausència.

Mas s'aiçò foguèsse pas pauc, avèm tanben un reglament europèu, la forma juridica mai estricta del drech a l'Union Europèa, redigit e signat per la Comission aBrussel·les e qu'afècta a gaireben 500 milions de ciutadans, los qu'avèm pas cap de manièra de saber la contenuda d’aquel reglament. E aiçò, per estonant que siá, compren als membres del Parlament Europèu.

Se plan vertat es que la desconeissença de la lei implica pas que pas’s aja’d aubedir, lo fach qu'existisca una lei pas publicada, redigida per un organisme qu'escapa al contraròtle del Parlament Europèu, que li an a el pas accès ni los pròpris parlamentaris, òbri moltíssims de punts d'interrogacion sus la foncion reala de la Comission Europèa, lo Parlament Europèu e la participacion dels Estats membres de l'UE en lo procès legislatiu.

Teoricament, sèm de ciutadans d’un estat de drech, e coma tales nos caldriá aver accès a aquelas leis que se’ns pòdon aplicar. Aquela situacion demòstra que ni l'UE, ni lo Parlament Europèu, ni encara mens la Comission Europèa, garantisson los dreches dels ciutadans, ni favorisson lo desvolopament de las libertats civilas. E s'a aiçò i somam la negativa dels ministèris espanhòls implicats (Foment e Interior) a assumir las siás responsabilitats vèrs los sieus ciutadans, a aqueles ciutadans, a nosautres, nos daissan en una situacion fòrça incomòda e, perqué o dire pas, perilhosa.

E parli pas de possibles abuses de poder de la part de vigilants privats, parli de leis que ne'n sabèm pas lo contengut real. Es aiçò çò que nos venián pendent la campanha pel referendum de la constitucion europèa?

Ayer hablaba sobre la decisión d’un juez en lo referente a l’actuación arbitrària de los vigilantes de seguridad privada a los aeropuertos, a rel de la denuncia presentada por’l eurodiputat Ignasi Guardans, y de su artículo al diario Público.
Después de leer este artículo, estuve rebuscant entre’l enorme laberinto que conforma la legislación y reglamentos europeos.

A l’artículo a Publico, Guardans comenta el proceso de creación y aprobación del reglamento secreto que permite estas arbitrariedades (el famoso Reglamento 1546/2006), por después señalar como responsables a Jacques Barrot, vicepresidente de la Comisión Europea en el momento d’aprobar el reglamento y de hecho quién la firmó y aprobar, pero también a los titulares de los ministerios d’Interior y Fomento españoles, Alfredo Perez Rubalcaba y Magdalena Álvarez, que son los responsables directos de l’aplicación del reglamento a l’sido español.

El que l’eurodiputat Guardans omite, se que el Reglamento 1546/2006 sólo modifica otro reglamento que ya existía 3 años antes, el 622/2003, que es lo “que establece las medidas para l’aplicación de las normas comunes de seguridad aérea”, instaurando las famosas prohibiciones de traer líquidos a l’equipaje de mano.

Hagamos un pequeño repàs a la historia. Poco menos d’un año después de l’11-S, el Parlamento Europeo aprobó el Reglamento 1592/2002, sobre normas comunes en l’ àmbito de l’ aviación civil y por el que se crea una Agencia Europea de Seguridad Aérea (julio de 2002). Pocos meses después, el mismo Parlamento aprobaba el Reglamento 2320/2002, que establecía unas normas comunes de planificación (diciembre de 2002).

A l’abril de 2003, la Comisión Europea, órgano legislativo genes transparente y con casi-bien ningún control por parte del Parlamento Europeo, aprobaba el famoso Reglamento 622/2003. Este reglamento establece, básicamente, dos cosas:

• el “programa nacional de seguridad de l’ aviación civil”, se a decir, las normas y procedimientos a aplicar
• “l’ autoridad apropiada”, que es l’autoridad competente responsable de l’aplicación, coordinación y vigilancia del programa nacional de seguridad

El reglamento se aprobó el 4 d’abril de 2003 (qué manera más galdosa de celebrar mi aniversario), y quien figura al final del documento se la vicepresidenta de la Comisión Europea y Comisaría de relaciones con el Parlamento Europeo, Transportes y Energía, que en aquella época era… la señora Loyola de Palacio, ex ministra d’agricultura del primer gobierno d’Aznar, gracias al apoyo de CiU.

En este reglamento 622/2003 tiene una estructura muy interesante: l’artículo 1 dice que “s’han’d establecer las medidas para l’aplicación de las normas comunes de seguridad aérea”. L’artículo 3 establece que las medidas a las que hace referencia l’artículo 1,figurarán a los anexos, y después dice que estos anexos serán secretos, no se publicarán y que se pondrán a disposición de las personas debidamente autorizadas por los Estados miembros o la Comisión: l’autoridad apropiada.

Tres años después, la misma Comisión Europea aprobó una modificación, mediante el Reglamento 1546/2006, lo que Guardans menciona a su artículo, este golpe firmado por Jacques Barrot.

Estos reglamentos mencionados dejan a criterio de cada sido miembro de la UE la designación de las autoridades responsables de l’aplicación y coordinación de las medidas, que en el caso d’España recaen a los ministerios de Fomento e Interior, que sencillamente s’han limitado a traspasar competencias de las fuerzas de seguridad como la Guardia Civil, que tradicionalmente s’encargaba de la vigilancia a los aeropuertos, a empresas de seguridad privada por medio del real decreto por el cual se crea AENA, que queda como l’encargada de la gestión de la seguridad a los aeropuertos.
Tantmateix, estos agentes privados han’d estar siempre bajo la supervisión directa d’un agente de las fuerzas de l’orden: un vigilante privado no puede efectuar ninguno registre d’equipaje, ningún registro personal ni requisar ningún elemento de l’equipaje de los pasajeros, a no ser que reciba una orden directa d’un agente de la Guardia Civil, que ha’d estar presente durante el 100% del tiempo.

Así pues, tenemos un incumplimiento flagrant de la Ley de Seguridad Privada, que permite que vigilantes privados hagan las tareas destinadas a los cuerpos de seguridad a pesar de que estos no sean presentes. Y si no, sólo hace falta fijarse en algunos controles, donde laGuàrdia Civil brilla por’ l ausència.

Pero si esto no fuera poco, también tenemos un reglamento europeo, la forma jurídica más estricta del derecho a la Unión Europea, redactado y firmado por la Comisión aBrussel·les y que afecta a casi 500 millones de ciudadanos, los cuales no tenemos ninguna manera de saber el contenido d’este reglamento. Y esto, por sorprendente que sea, incluye en los miembros del Parlamento Europeo.

Si bien es cierto que el desconocimiento de la ley no implica que no’s haya’d obedecer, el hecho que exista una ley no publicada, redactada por un organismo que escapa al control del Parlamento Europeo, a la cual no tienen acceso ni los propios parlamentarios, obro muchísimos interrogantes sobre la función real de la Comisión Europea, el Parlamento Europeo y la participación de los Estados miembros de la UE en el proceso legislativo.

Teóricamente, somos ciudadanos d’un estado de derecho, y como tales tendríamos que tener acceso a aquellas leyes que se’ns pueden aplicar. Esta situación demuestra que ni la UE, ni el Parlamento Europeo, ni todavía menos la Comisión Europea, garantizan los derechos de los ciudadanos, ni favorecen el desarrollo de las libertades civiles. Y si a esto sumamos la negativa de los ministerios españoles implicados (Fomento e Interior) a asumir sus responsabilidades verso sus ciudadanos, a estos ciudadanos, a nosotros, nos dejan en una situación bastante incómoda y, por qué no decirlo, peligrosa.

Y no hablo de posibles abusos de poder por parte de vigilantes privados, hablo de leyes de las cuales no sabemos el contenido real. Es esto lo que nos venían durante la campaña para el referéndum de la constitución europea?