De fa temps que tinc un parell de tradicions que intento no perdre. Una és veure el desfile militar del 12 d’octubre, amb el colofó de la cabra i el mico legionaris desfilant per la Castellana. L’altre és veure el festival d’EurovisióCutrevisió.

La funció d’aquestes dues “tradicions” és la de constatar aquella màxima de “sempre hi ha algú que està molt pitjor”.

Com que encar falta per a poder veure la Chacón (o estarà de baixa maternal?) presidint el desfile de l’octubre, avui comentaré Cutrevisió.

Aquest festival, que en els ultims dies ha aixecat polseguera pel tema del tongo de Massiel i un cert fervor nacionalista per l’actuació del representant espanyol, és un dels factors que més bé mostra l’actual vigència i situació dels estats, que al cap i a la fí, són els que hi participen.

Històricament, el festival d’Eurovisió ha representat una oportunitat als diferents estats participants de “ser alguna cosa”. Una mena de prestigi atorgat pel simple fet de cantar una cançó.
L’any 1968, Espanya va guanyar el festival amb el “La la la” cantat per Masiel. Originalment, el cantant havia de ser el noi del poble sec, Joan Manel Serrat.

En saber-se que el candidat era qui era, tota una bateria de la ceba catalanista, va intentar convèncer a en Serrat que demanés fer-ho en català. Que no estaria sol i que podia comptar amb tot el suport de traductors, arrangistes i el que fes falta. Que es podria arribar a aconseguir sortir a un escenari “internacional”, representant a Espanya i cantant en català.
Finalment, Televisón Española va dir a en Serrat que cap a casa i va trucar a Masiel.

Ara ha saltat la polèmica sobre el presumpte tongo del 68, en que Espanya hauria comprat els vots. Veritat o mentida, tot aixà està resultant amb una campanya increïble per a l’edició d’enguany, igual o superior a la que es va fer al 2002 quan “Rosa de Ejpaña” va guanyar Operación Trumfo (Iurop’s livin a selebreishon!), o a 2003 quan li va tocar el torn a la Beth.

El fervor nacional que es va despertar va ser impresionant, en uns per estar convençuts de guanyar, en plan “aquest any si!” en que Rosa havia de guanyar sense oposició, els altres, en el cas de 2003, per a que la representant fos catalana, amb conexions en directe incloses al camp de futbol de Súria.

En els dos casos, tothom es va creure Eurovisió. Emparant-se en la tradició musical de cançons serioses. Tothom va caure a la trampa.
Des que Abba va guanyar al 1974, i potser des d’abans i tot, Eurovisió no es res més que un show business entertainment, tot i que alguns s’aferrin a la “glòria” i el “prestigi” que dona guanyar aquest concurs pretesament seriós.

En l’edició del 2003, un dels alicients per a veure el festival no era veure la triomfeta que va popularitzar les rastes, si no el representant austríac, Alf Poier.

Tres anys després, Lordi, una horda de víkings mestissats amb orcs sorgits del mateix infern de Rovaniemi, guanyava el festival, amb el cantant portant un barret amb la bandera finlandesa.

Aquest any, Rodolfo Chikilikuatre, la darrera producció dels esclavistes del segle XXI El Terrat serà el representant espanyol, al que molts s’han afanyat a criticar el personatge… per ser una falta total de respecte a l’institució eurovisiva, per no ser seriós.
Uns altres també s’han afanyat a cantar les excelències de la creació del Terrat com a èxit de marketing, penjant-li fins i tot l’etiqueta de 2.0.

Tantmateix, l’alicient d’aquest any no serà el Chikilicuatre (al qui ja li ha sortit algun competidor), si no el representant irlandès. Un gall d’indi (espero que surti vestit d’Elvis) que respòn al nom de “Dustin” i que canta “Ireland, 12 points”.

Que una parodia de personatge amb una guitarra de joguina, una horda d’orcs infernals o un pavo vestit d’Elvis siguin els representants seriosos a un dels festivals musicals més “prestigiosos”, dóna una imatge bastant real dels estats actuals, imaginacions surrealistes que s’aferren a una glòria inexistent d’un passat que, en qualsevol cas, sempre va ser millor, i que s’afanyen a celebrar la seva victòria en aquestes batalles cutres.

Però el que més sobta i alucina, és que la gent encara es cregui aquestes coses, que debateixi sobre la idoneitat de tal o qual participant per a representar al pais de torn, o intentant participar amb cantants catalans representant a Andorra per tal de portar el català a Eurovisió.
Tothom sap que el millor representant de Catalunya a Eurovisió, el que dóna una força simbòlica tremenda, sempre serà Josmar, per cert, el primer intent d’el Terrat de portar una cançó al festival, just ara fa 10 anys…

Al final, els estats i eurovisió arriben a ser el mateix. Un escenari amb càmeres que ho fan tot més gran, per on desfilen una sèrie de personatges que s’ho prenen seriosament, i que es pensen que fan gràcia.

De faz tempo que tenho um par de tradições que tento não perder. Uma é ver o desfilo militar do 12 d’outubro, com o colofó da cabra e o macaco legionaris desfilando pela Castelhana. L’outro é ver o festival d’EurovisióCutrevisió.

A função d’estas duas “tradições” é a de constatar aquela máxima de sempre “há alguém que está muito pior”.

Como que encar falta para poder ver a Chacón (ou estará de baixa maternal?) presidindo desfilo-o de l’outubro, hoje comentarei Cutrevisió.

Este festival, que nos ultims dias levantou polseguera pelo tema do tongo de Massiel e um certo fervor nacionalista por l’actuação do representante espanhol, é um dos factores que mais bem mostra l’actual vigència e situação dos estados, que ao chefe e à fí, são os que # participam.

Historicamente, o festival d’Eurovisió representou uma oportunidade aos diferentes estados participantes de ser “algo”. Um tipo de prestígio outorgado pelo simples fato de cantar uma canção.
L’ano 1968, Espanha ganhou o festival com o “A a a” cantado por Masiel. Originalment, o cantor tinha de ser o #moço do povo seco, Joan Manel Serrat.

Ao se saber que o candidato era quem era, toda uma bateria da ceba catalanista, tentou convencer a em Serrat que pedisse o fazer em catalão. Que não estaria sozinho e que podia contar com todo o apoio de tradutores, arrangistes e o que fizesse falta. Que poder-se-ia chegar a conseguir sair a um palco “internacional”, representando em Espanha e cantor em catalão.
Finalmente, Televisón Española disse a em Serrat que para casa e vai trucar a Masiel.

Agora saltou a polémica sobre o suposto tongo do 68, em que Espanha teria comprado os votos. Verdade ou mentira, todo aixà está a resultar com uma campanha incrível para l’edição d’enguany, igual ou superior à que se fez ao 2002 quando “Rosa de Ejpaña” ganhou Operación Trumfo (Iurop’s livin a selebreishon!), ou a 2003 quando lhe tocou o turno à Beth.

O fervor nacional que se acordou foi impresionant, nuns para estar convencidos de ganhar, em plan “neste ano si!” em que Rosa tinha de ganhar sem oposição, os outros, no caso de 2003, para que a representante fosse catalã, com conexions ao vivo incluídas no campo de futebol de Súria.

Nos dois casos, todo mundo se creu Eurovisió. Amparando-se na tradição musical de canções sérias. Todo mundo caiu à armadilha.
Desde que Abba ganhou ao 1974, e quiçá des’d dantes e todo, Eurovisió não se nada mais que um show business entertainment, apesar que alguns s’aferrin à “glória” e o “prestígio” que mulher ganhar este concurso pretesament sério.

Em l’edição do 2003, um dos alicients para ver o festival não era ver a triomfeta que vai popularitzar as rastes, se não o representante austríaco, Alf Poier.

Três anos depois, Lordi, uma horda de víkings mestissats com orcs surgidos do mesmo inferno de Rovaniemi, ganhava o festival, com o cantor trazendo um barret com a bandeira finlandesa.

Neste ano, Rodolfo Chikilikuatre, a última produção dos esclavistes do século XXI O Terrat será o representante espanhol, ao que muitos s’têm afanyat a criticar a personagem… para ser uma falta total de com respeito a l’instituição eurovisiva, por não ser sério.
Outros também s’têm afanyat a cantar as excelències da criação do Terrat como sucesso de marketing, lhe pendurando inclusive l’etiqueta de 2.0.

Tantmateix, l’alicient d’neste ano não será o Chikilicuatre (ao quem já lhe saiu algum competidor), se não o representante irlandês. Um galo d’índio (espero que saia vestido d’Elvis) que respòn ao nome de Dustin “” e que canta “Ireland, 12 points”.

Que uma parodia de personagem com uma guitarra de brinquedo, uma horda d’orcs infernais ou um pavo vestido d’Elvis sejam os representantes sérios a um dos festivais musicais mais “prestigiosos”, dá uma imagem bastante real dos estados actuais, imaginacions surrealistes que s’aferren a uma glória inexistent d’um passado que, em qualquer caso, sempre foi melhor, e que s’afanyen a celebrar a sua vitória nestas batalhas cutres.

Mas o que mais sobta e alucina, é que a gente ainda se creia estas coisas, que debateixi sobre a idoneitat de tal ou qual participando para representar ao pais de turno, ou tentando participar com cantores catalãos representante a Andorra por tal de trazer o catalão a Eurovisió.
Todo mundo sabe que o melhor representante de Cataluña a Eurovisió, o que dá uma bastante simbólica tremenda, sempre será Josmar, por certo, a primeira tentativa d’o Terrat de trazer uma canção ao festival, justo agora há 10 anos…

Ao final, os estados e eurovisió chegam a ser o mesmo. Um palco com câmaras que o fazem todo mais grande, por onde desfilam uma série de personagens que s’o tomam seriamente, e que se pensam que fazem graça.

De # # #el temps qu'ai un parelh de tradicions qu'ensagi pas pèrdre. Una es veire lo desfili militara de la 12 d’en octòbre, amb lo colofó de la cabra e lo mico legionaris en desfilant per la Castelhana. L’d'autre es veire lo festival d’EurovisióCutrevisió.

La foncion d’aquelas doas “tradicions” es la de constatar aquela maximala d'i “a totjorn quauquarrés qu'es fòrça pièger”.

Cossí que encar fauta per poder veire la Chacón (o serà de bassa maternal?) En presidint lo desfili de’l en octòbre, comentarai uèi Cutrevisió.

Aquel festival, qu'en los ultims jorns a levat polsièra pel tèma del tongo de Massiel e un cèrt fervor nacionalista per l’accion del representant espanhòl, es un dels factors que mai plan mòstra l’actuala vigéncia e situacion dels estats, qu'al cap e a la fí, son los que i participan.

Istoricament, lo festival d’Eurovisió a representat una oportunitat als desparièrs estats participants d'èsser “quicòm”. Una sòrta de prestigi autrejat pel simple fach de cantar una cançon.
L’an 1968, Espanha ganhèt lo festival amb çò “La la lo” cantat per Masiel. Originalment, Lo cantaire li caliá èsser lo gojat del pòble shut, Joan Manel Serrat.

En se saber que lo candidat èra qual èra, tota una batariá de la ceba catalanista, ensagèt convéncer a en Serrat que demandèsse o far en catalan. Que seriá pas sol e que podiá comptar amb tot lo supòrt de reviradors, arrangistes e çò que fai fauta. Que se poiriá arribar a aténher sortir a un scenari “internacional”, en representant a Espanha e cantaire en catalan.
Fin finala, Televisón Española diguèt a en Serrat que cap a ostal e truquèt a Masiel.

A sautat ara la polemica sul presomptiu tongo del 68, en qu'Espanha auriá crompat los vòts. Vertat o messorga, tot aixà resulta amb una campanha incresibla per l’edicion d’ongan, parièra o superiora a la que se faguèt al 2002 quand “Rosa de Ejpaña” ganhèt Operación Trumfo (Iurop’s livin a selebreishon!), O a 2003 quand li toquèt lo torn a la Beth.

Lo fervor nacional que se desvelhèt foguèt impresionant, en unes per èsser convencuts de ganhar, en plan “ongan se!” En que Rosa li caliá ganhar sens oposicion, los autres, en lo cas de 2003, per que la representanta foguèsse catalana, amb conexions en dirècte compresas al camp de fotbòl de Súria.

En los dos cases, totes se creguèt Eurovisió. En s'emparant en la tradicion musicala de cançons seriosas. Totes queiguec a l'arratèra.
Dempuèi que Abba ganhèt al 1974, e benlèu dempuèi’d abans e tot, Eurovisió pas se res mai qu'un show business entertainment, malgrat que qualque s’aferrin a “la glòria” e lo “prestigi” que femna ganhar aquel concors pretesament seriós.

En l’edicion del 2003, un dels alicients per veire lo festival èra pas veire la triomfeta que popularizèt las rastes, si que non lo representant austrian, Alf Poier.

Tres ans après, Lordi, una horda de víkings mestissats amb orcs sorgits del meteis lunfèrn de Rovaniemi, ganhava lo festival, amb lo cantaire en portant un capèl amb la bandièra finlandesa.

Ongan, Rodolfo Chikilikuatre, la darrièra produccion dels esclavistes del sègle XXI Lo Terrat serà lo representant espanhòl, al que fòrça s’an afanyat a criticar lo personatge… per èsser una fauta totala de per çò qu'es de’l institucion eurovisiva, per pas èsser seriós.
Unes autres tanben s’an afanyat a cantar las excelències de la creacion del Terrat coma succès de marketing, en li penjant quitament l’etiqueta de 2.0.

Tantmateix, L’alicient d’ongan pas serà lo Chikilicuatre (al qui li es ja sortit qualque competitor), si que non lo representant irlandés. Un gal d’indi (esperi que sortètz vestida d’Elvis) que respòn al nom de “Dustin” e que canta “Ireland, 12 points”.

Qu'una parodia de personatge amb una guitarra de joguet, una horda d’orcs infernals o un pavo vestida d’Elvis sián los representants serioses a un dels festivals musicales mai “prestigioses”, dona una image fòrça reala dels estats actuales, imaginacions surrealistas que’s aferren a una glòria inexistenta d’un passat que, en quin cas que siá, foguèt totjorn melhor, e que’s afanyen a celebrar la siá victòria en aquelas batalhas cutres.

Mas çò que mai sobta e alucina, es que las gents se crega encara aquelas causas, que debateixi sus la idoneitat de tala o qual en participant per representar al pais de torn, o en ensajant participar amb cantaires catalans representant a Andòrra per'mor de portar lo catalan a Eurovisió.
Totes sabon que lo en representant melhor de Catalonha a Eurovisió, çò que donan una fòrça simbolica tremenda, seràn totjorn Josmar, per cèrt, lo primièr assag d’lo Terrat de portar una cançon al festival, just fan ara 10 ans…

A la fin, los estats e eurovisió arriban a èsser lo meteis. Un scenari amb camèras qu'o fan tot mai granda, per ont desfilan una sèria de personatges que’s o prenon seriosament, e que se pensan que fan gràcia.

De hace tiempo que tengo un par de tradiciones que intento no perder. Una es ver lo desfilo militar del 12 d’octubre, con el colofó de la cabra y el mono legionaris desfilando por la Castellana. L’otro es ver el festival d’EurovisiónCutrevisió.

La función d’estas dos “tradiciones” es la de constatar aquella máxima de siempre “hay alguien que está mucho peor”.

Cómo que encar falta para poder ver Chacón (o estará de baja maternal?) presidiendo lo desfilo de l’octubre, hoy comentaré Cutrevisió.

Este festival, que en los ultims días ha levantado polseguera por el tema del tongo de Massiel y un cierto fervor nacionalista por’l actuación del representante español, es uno de los factores que más bien muestra l’actual vigencia y situación de los estados, que a la cabeza y a la fí, son los que participan.

Históricamente, el festival d’Eurovisión ha representado una oportunidad a los diferentes estados participantes de ser “algo”. Un tipo de prestigio otorgado por el simple hecho de cantar una canción.
L’año 1968, España ganó el festival con “lo La la la cantado” por Masiel. Originalment, el cantante tenía que ser el chico del pueblo seco, Joan Manel Serrat.

Al saberse que el candidato era quién era, toda una batería de la cebolla catalanista, intentó convencer a en Serrat que pidiera hacerlo en catalán. Que no estaría solo y que podía contar con todo el apoyo de traductores, arrangistes y lo que hiciera falta. Que se podría llegar a conseguir salir a un escenario “internacional”, representando en España y cantante en catalán.
Finalmente, Televisón Española dijo a en Serrat que hacia casa y trucó a Masiel.

Ahora ha saltado la polémica sobre el presunto tongo del 68, en que España habría comprado los votos. Verdad o mentira, todo aixà está resultante con una campaña increíble para l’edición d’este año, igual o superior a la que se hizo al 2002 cuando “Rosa de Ejpaña” ganó Operación Trumfo (Iurop’s livin a selebreishon!), o a 2003 cuando le tocó el turno a la Beth.

El fervor nacional que se despertó fue impresionant, en unos para estar convencidos de ganar, en plan “este año sí!” en que Rosa tenía que ganar sin oposición, los otros, en el caso de 2003, para que la representante fuera catalana, con conexions en directo incluidas en el campo de fútbol de Súria.

En los dos casos, todo el mundo se creyó Eurovisión. Amparándose en la tradición musical de canciones serias. Todo el mundo cayó a la trampa.
Desde que Abba ganó al 1974, y quizás des’d antes y todo, Eurovisión no se nada más que un show business entertainment, a pesar de que algunos s’aferren a la “gloria” y el “prestigio” que mujer ganar este concurso pretesament serio.

En l’edición del 2003, uno de los alicients para ver el festival no era ver la triomfeta que popularizó las rastes, si no el representante austríaco, Alf Poier.

Tres años después, Lordi, una horda de víkings mestissats con orcs surgidos del mismo infierno de Rovaniemi, ganaba el festival, con el cantante trayendo un sombrero con la bandera finlandesa.

Este año, Rodolfo Chikilikuatre, la última producción de los esclavistes del siglo XXI La Azotea será el representante español, al que muchos s’han afanyat a criticar el personaje… para ser una falta total de respecto a l’institución eurovisiva, por no ser serio.
Otros también s’han afanyat a cantar las excelències de la creación de la Azotea como éxito de marketing, colgándole incluso l’etiqueta de 2.0.

Tantmateix, l’alicient d’este año no será el Chikilicuatre (a quien ya le ha salido algún competidor), si no el representante irlandés. Un gallo d’indio (espero que salga vestido d’Elvis) que respòn al nombre de Dustin “” y que canta “Ireland, 12 points”.

Que una parodia de personaje con una guitarra de juguete, una horda d’orcs infernales o un pavo vestido d’Elvis sean los representantes serios a uno de los festivales musicales más “prestigiosos”, da una imagen bastante real de los estados actuales, imaginaciones surrealistes que s’aferran a una gloria inexistente d’un pasado que, en cualquier caso, siempre fue mejor, y que s’afanyen a celebrar su victoria en estas batallas cutres.

Pero lo que más sobta y alucina, es que la gente todavía se crea estas cosas, que debateixi sobre la idoneitat de tal o cual participante para representar al pais de turno, o intentando participar con cantantes catalanes representante en Andorra por tal de traer el catalán a Eurovisión.
Todo el mundo sabe que el mejor representante de Catalunya a Eurovisión, lo que da una fuerza simbólica tremenda, siempre será Josmar, por cierto, el primer intento d’la Azotea de traer una canción al festival, justo ahora hace 10 años…

Al final, los estados y eurovisió llegan a ser el mismo. Un escenario con cámaras que lo hacen todo más grande, por donde desfilan una serie de personajes que s’lo toman seriamente, y que se piensan que hacen gracia.