Tot sovint la gent parla d’imperis i imperialismes (i d’imperialistes). També molt sovint, la gent es refereix als dos “grans imperis” de l’història: el romà i el nord-americà, com si no n’hi hagués hagut cap més.

En època d’eleccions als Estats Units d’Amèrica, el món sembla més alienat que de costum. La blogsfera bull amb comentaris sobre si McCain això, Palin allò i tothom confía i espera cegament en que Barack Obama guanyi les eleccions i es converteixi en The President of the United States of America

Ah, però què faig parlant de la blogsfera? Si total, els bloguers (o blocaires o bitacolaires o titellaires o trapecistes o com li vulgueu dir) no sóm més que uns intoxicadors que necessitem registrar-nos voluntàriament.

Parlem de periodisme. Periodisme del bò. Doncs resulta que el periodisme de tota la vida també bull amb ansia i no deixa de mirar a més de 6000 km de distància. Tothom espera que Obama guanyi.

No sé si esperen a que tots els problemes del món, generats per si no ho sabeu per George Walker “Texas Ranger” Bush, s’arreglaràn automàgicament quan Barack Obama segui al despatx oval, o si esperen que aquest es converteixi en una mena de Mr. Marshall del segle XXI, però fins i tot el Secretari General de Nacions Unides “té esperança” en els resultats de les properes eleccions nord-americanes i en l’influència del nou president en el tema climàtic.

Que el món anglo miri al món anglo, no és sorpresa. No mira enlloc més. Que Nacions Unides miri a un dels països que els deu més diners, tampoc és sorpresa (la sorpresa vindrà després: JUA! JUA! com als Simpson)
Però que la resta del món, especialment Europa, es basi en l’agenda angloamericana, posi totes les seves esperances en el proper president dels Estats Units d’Amèrica, the leader of the free world, que s’ompli la boca dient allò que l’imperialisme és terrible mentre per sota la taula es retallen llibertats, drets i es compren les polítiques més restrictives que venen (JUA! JUA! surprise!) del país leader of the free world, al mateix temps que sorprenent és molt trist i lamentable.

No es pot reclamar per perdre una aposta. I més val que els que segueixin apostant per l’anglosfera ho recordin a partir del gener de 2009.

Tudo com freqüência a gente fala d’impérios e imperialismes (e d’imperialistes). Também muito com freqüência, a gente se refere aos dois “grandes impérios” de l’história: o romano e o norte-americano, como se não’n # tivesse tido chefe mais.

Em época d’eleições aos Estados Unidos d’América, o mundo parece mais alienat que de costume. A blogsfera bull com comentários sobre se McCain isto, Palin aquilo e todo mundo confía e espera cegament em que Barack Obama ganhe as eleições e se converta em The Presidente of the United States of America

Ah, mas que faço falando da blogsfera? Se total, os bloguers (ou blocaires ou bitacolaires ou titellaires ou trapecistes ou como lhe queirais dizer) não sóm mais que uns intoxicadors que precisamos nos registar voluntariamente.

Falamos de jornalismo. Jornalismo do bò. Pois resulta que o jornalismo de toda a vida também bull com ansia e não deixa de olhar além de 6000 km de distância. Todo mundo espera que Obama ganhe.

Não sei se esperam a que todos os problemas do mundo, gerados por se não o sabeis por George Walker “Texas Ranger” Bush, s’arreglaràn automàgicament quando Barack Obama sente ao despacho oval, ou se esperam que este se converta num tipo de Mr. Marshall do século XXI, mas inclusive o Secretário Geral de Nações Unidas “tem esperança” nos resultados das próximas eleições norte-americanas e em l’influência do novo presidente no tema climático.

Que o mundo anglo olhe ao mundo anglo, não é surpresa. Não olha enlloc mais. Que Nações Unidas olhe a um dos países que os mais dez dinheiro, também não é surpresa (a surpresa virá depois: JUA! JUA! como os Simpson)
Mas que o resto do mundo, especialmente Europa, se baseie em l’agenda angloamericana, ponha todas as suas esperanças no próximo presidente dos Estados Unidos d’América, the leader of the free world, que s’enche a boca dizendo aquilo que l’imperialisme é terrível enquanto por sob a mesa se recortam liberdades, direitos e se compram as políticas mais restrictives que vendem (JUA! JUA! surprise!) do país leader of the free world, ao mesmo tempo que surpreendendo é muito triste e lamentável.

Não se pode reclamar para perder uma aposta. E mais vale que os que sigam apostando por l’anglosfera o recordem a partir do janeiro de 2009.

Tot sovent las gents # # #el d’empèris e imperialismes (e d’imperialistes). Tanben fòrça sovent, las gents se fa referéncia als dos “grands empèris” de’l istòria: lo roman e lo nòrd-american, coma si que non n’i aguès agut cap mai.

En epòca d’eleccions als Estats Units’d America, lo mond sembla mai alienat que de costum. La blogsfera borís amb comentaris sus se McCain aiçò, Palin aquò e totes confía e espera cegament en que Barack Obama ganhe las eleccions e se convertisca en The President of the United States of America

Ah, mas qué fau en parlant de la blogsfera? Se total, los bloguers (o blocaires o bitacolaires o titellaires o trapecistes o cossí li volgatz dire) pas sóm mai qu'unes intoxicadors qu'avèm de besonh nos enregistrar volontàriament.

Parlam de jornalisme. Jornalisme del bò. Doncas resulta que lo jornalisme de tota la vida borís tanben amb ansia e quita de pas gardar en mai de 6000 km de distància. Totes esperan que Obama ganhen.

Sabi pas s'espèran a que totes los problèmas del mond, generats per s'o sabètz pas per George Walker “Tèxas Ranger” Bush, s’arreglaràn automàgicament quand Barack Obama seirà sul burèu oval, o

Todo a menudo la gente habla d’imperes e imperialismos (y d’imperialistes). También muy a menudo, la gente se refiere a los dos “grandes imperios” de l’historia: el romano y el norteamericano, como si no n’ hubiera habido ningún más.

En época d’elecciones a los Estados Unidos d’América, el mundo parece más alienat que de costumbre. La blogsfera bull con comentarios sobre si McCain esto, Palin aquello y todo el mundo confía y espera cegament en que Barack Obama gane las elecciones y se convierta en The Presidente of the United States of America

Ah, pero que hago hablando de la blogsfera? Si total, los bloguers (o blocaires o bitacolaires o titiriteros o trapecistes o como le queráis decir) no sóm más que unos intoxicadors que necesitamos registrarnos voluntariamente.

Hablamos de periodismo. Periodismo del bò. Pues resulta que el periodismo de toda la vida también bull con ansia y no deja de mirar además de 6000 km de distancia. Todo el mundo espera que Obama gane.

No sé si esperan a que todos los problemas del mundo, generados por si no lo sabéis por George Walker “Texas Ranger” Bush, s’arreglaràn automàgicament cuando Barack Obama siente al despacho oval, o si esperan que este se convierta en un tipo de Mr. Marshall del siglo XXI, pero incluso el Secretario General de Naciones Unidas “tiene esperanza” en los resultados de las cercanas elecciones norteamericanas y en l’influencia del nuevo presidente en el tema climático.

Que el mundo anglo mire al mundo anglo, no es sorpresa. No mira enlloc más. Que Naciones Unidas mire a uno de los países que les debe de más dinero, tampoco es sorpresa (la sorpresa vendrá después: JUA! JUA! cómo a los Simpson)
Pero que el resto del mundo, especialmente Europa, se base en l’agenda angloamericana, ponga todas sus esperanzas en el cercano presidente de los Estados Unidos d’América, the leader of the free world, que s’llena la boca diciendo aquello que l’imperialismo es terrible mientras por bajo la mesa se recortan libertades, derechos y se compran las políticas más restrictivas que venden (JUA! JUA! surprise!) del país leader of the free world, al mismo tiempo que sorprendente es muy triste y lamentable.

No se puede reclamar para perder una apuesta. Y más vale que los que sigan apostando por’l anglosfera lo recuerden a partir del enero de 2009.