Quan l’Anna va marxar per primer cop a India, ens va envaïr un sentiment de buidor.Mentre era allí, va conèixer en Neeraj. Ens va parlar molt d’ell i cap a la primavera, en Neeraj va aterrar a l’aeroport d’ El Prat. Recordo el dia que el vam conèixer, en plena onada de calor, i ell embolicat en una manta del fred que tenia… I és que la globalització té aquestes coses. Ara ets a un clima extra-tropical, i vuit hores després, arribes a “l’hivern” espanyol. Aquell dia vam anar a una festa on en Neeraj va passar tota l’estona mig adormit i mig apartat.

Ahir nit, semblava una altra persona. Aquests sis mesos han servit per conèixer una altra cultura i entendre una mica una altra manera de pensar. Hem après que, gràcies a les re-encarnacions, existeixen uns 3000 déus a l’India. Hem après a fer curry de tomàquet, hem tastat el menjar “typical from the gypsy people” i hem après una mica d’Hindi (i que la salsa de cúrcuma es fluorescent!)
Avui, torna cap a casa seva, amb la promesa de veure’ns l’any que vé, però igualment un sentiment de buidor i un nus a l’estòmac. Però ara sabem que tenim un bon amic a l’India. Així doncs, fins l’any que vé!

I mentre uns marxen, d’altres tornen. Com Maria, Natalia, David i Jose (i Carmen, que ha tornat cap a València i no ens hem vist), que tornen de les seves vacances a l’Alguer. Així que hem passat la tarda buscant una jaqueta d’entretemps en mig de modelets Bershka i creuant-nos dos cops amb el Reverend Manson sense maquillar, abans d’anar a ca la Bea, en Beto i Daniella.

Des d’allà, excursió a casa tot descobrint els secrets de la pilota vasca i, després, soparet amb Maria i Mariana, a base de pizza gegant i pasta amb vinet blanc i conversa apassionant, com sempre.
Converses on s’aprenen coses tan disperses com que la dispersió redundant pot arribar a ser útil, com vendre un sistema de passatges en mig de les kabilas de l’Atlas o muntar una estratègia per evitar els sopars familiars de nadal i cap d’any.

Amb la promesa, interioritzada, per part meva de començar a aplicar-me el cuento (en casa de herrero, haz lo que vieres) a partir d’ara mateix, i peticions mútues de cuidar-se, també ells han marxat, amb l’intenció de tornar a veuren’s, si pot ser abans de finals d’octubre, i així seguir amb la línia que es va iniciar al novembre de visitar als indians cada tres mesos.

Qui sap si la següent només de visita….

Quando l’Anna marchou por primeiro golpe a India, nos vai envaïr um sentimento de buidor.Enquanto era ali, conheceu em Neeraj. falou-nos muito’d ele e para a primavera, em Neeraj aterrizou a l’aeroporto d’ O Prado. Recordo no dia que o conhecemos, em cheia onda de calor, e ele envolvido numa manta do frio que tinha… E é que a globalização tem estas coisas. Agora és a um clima extra-tropical, e oito horas depois, chegas a “’l inverno” espanhol. Naquele dia fomos a uma festa onde em Neeraj passou todo’l momento médio dormido e médio apartado.

Ontem noite, parecia outra pessoa. Estes seis meses serviram para conhecer outra cultura e entender um pouco outra maneira de pensar. Aprendemos que, graças às re-encarnacions, existem uns 3000 deuses a l’India. Aprendemos a fazer curry de tomàquet, provámos o comer “typical from the gypsy people” e aprendemos um pouco d’Hindi (e que a salsa de cúrcuma se fluorescent!)
Hoje, volta para casa sua, com a promessa de ver’ns l’ano que vé, mas igualmente um sentimento de buidor e um nodo a l’estòmac. Mas agora sabemos que temos um bom amigo a l’India. Assim pois, até l’ano que vé!

E enquanto uns marcham, d’outros voltam. Como Maria, Natalia, David e Jose (e Carmen, que voltou para Valencia e não nos vimos), que voltam das suas férias a ’l Alguer. Assim que passámos a tarde procurando uma jaqueta d’entretemps em médio de modelets Bershka e nos cruzando dois golpes com o Reverend Manson sem maquillar, dantes’d ir a cão a Bea, em Beto e Daniella.

Des’d lá, excursió a casa todo descobrindo os segredos da pelota vasca e, depois, soparet com Maria e Mariana, a base de pizza gigante e massa com vinet branco e conversa apaixonando, como sempre.
Conversações onde s’aprendem coisas tão disperses como que a dispersió redundant pode chegar a ser útil, como vender um sistema de bilhetes em médio das kabilas de l’Atlas ou montar uma estratégia para evitar os jantares familiares de nadal e cabe’d ano.

Com a promessa, interioritzada, por parte minha de começar a aplicar-me o cuento (em @casa de herrero, haz lo que vieres) a partir d’agora mesmo, e petições mútuas de se cuidar, também eles marcharam, com l’intenção de voltar a veuren’s, se pode ser dantes de finais d’outubro, e assim seguir com a linha que se iniciou ao novembro de visitar aos indians a cada três meses.

Quem sabe se a seguinte só de visita….

Quand l’Anna # # #el pel primièr còp a India, nos va envaïr un sentiment de buidor.Mentre èra ailà, coneguèt en Neeraj. Nos parlèt fòrça’d el e cap a la prima, en Neeraj aterrèt a l aeropòrt d’ El Prat. Remembri lo jorn que lo coneguèrem, en plena ondada de calor, e el endrabat en una flaçada del fred qu'aviá… E es que la globalizacion a aquelas causas. Ès ara a un climat extra-tropical, e uèch oras après, arribas a l ivèrn” espanhòl. Aquel jorn anèrem dins una fèsta ont en Neeraj passèt tota l’estona mièja endormida e mièg apartat.

Ièr nuèch, semblava una autra persona. Aqueles sièis meses an servit a conéisser una autra cultura e comprene un pauc una autra manièra de pensar. Avèm aprés que, mercés a las re-encarnacions, existisson unes 3000 dieus a l’India. Avèm aprés a far curry de tomata, avèm tastat lo manjar “typical from the gypsy people” e avèm aprés un pauc d’Hindi (e que la salsa de cúrcuma se fluorescenta!)
Uèi, tòrna cap a cò sieu, amb la promesa de veire’ns l’an que vé, mas egalament un sentiment de buidor e un nud a l’estòmac. Mas sabèm ara qu'avèm un bon amic a l’India. Aital doncas, fins’l an que vé!

E mentre unes partissètz, d’autra tòrnan. Cossí Maria, Natalia, David e Jose (e Carmen, qu'a tornat cap a Valéncia e nos sèm pas vistes), que tòrnan de las siás vacanças a ’l Alguer. Aital que sèm passats la serada en cercant una giqueta d’entretemps en mièg de modelets Bershka e en nos crosant dos còps amb lo Reverend Manson sens maquillar, abans’d anar a can la Bea, en Beto e Daniella.

Dempuèi’d ailà, excursion a l'ostal tot en descobrint los secrèts de la pilòta vasca e, après, soparet amb Maria e Mariana, a basa de pizza giganta e pasta amb vinet blanc e convèrsa apassionanta, coma totjorn.
Convèrsas ont s’aprenon de causas tan dispersadas coma que la dispersion redundant pòt arribar a èsser utila, coma vendre un sistèma de passatges en mièg de las kabilas de’l Atlàs o montar una estrategia per evitar los sopars familiales de nadal e cap de’d an.

Amb la promesa, interioritzada, per part miá de començar a m'aplicar lo cuento (dins ostal de herrero, haz lo que vieres) a partir’d ara meteissa, e de peticions mutualas de se sonhar, tanben eles son partits, amb l’intencion de tornar a veuren’s, se pòt èsser abans de finala d’en octòbre, e aital seguir amb la linha que s'inicièt en novembre de visitar als indians cada tres meses.

Qual sap se la seguenta solament de visita….

Cuando l’Anna marchó por primer golpe a India, nos va envaïr un sentimiento de vacío.Mientras era allí, conoció en Neeraj. Nos habló mucho’d él y hacia la primavera, en Neeraj aterrizó a l’aeropuerto d’ El Prat. Recuerdo el día que lo conocimos, en llena oleada de calor, y él envuelto en una manta del frío que tenía… Y es que la globalización tiene estas cosas. Ahora eres a un clima extra-tropical, y ocho horas después, llegas a “’l invierno” español. Aquel día fuimos a una fiesta dónde en Neeraj pasó toda l’rato medio dormido y medio apartado.

Ayer noche, parecía otra persona. Estos seis meses han servido para conocer otra cultura y entender un poco otra manera de pensar. Hemos aprendido que, gracias a las re-encarnaciones, existen unos 3000 dioses a l’India. Hemos aprendido a hacer curry de tomate, hemos probado el comer “typical from the gypsy people” y hemos aprendido un poco d’Hindi (y que la salsa de cúrcuma se fluorescent!)
Hoy, vuelve hacia casa suya, con la prometida de ver’ns l’año que vé, pero igualmente un sentimiento de vacío y un nudo a l’estòmac. Pero ahora sabemos que tenemos un buen amigo a l’India. Así pues, hasta l’año que vé!

Y mientras unos marchan, d’otras vuelven. Como Maria, Natalia, David y Jose (y Carmen , que ha vuelto hacia Valencia y no nos hemos visto), que vuelven de sus vacaciones a ’l Alguer. Así que hemos pasado la tarde buscando una chaqueta d’entretemps en medio de modelets Bershka y cruzándonos dos golpes con el Reverend Manson sin maquillar, antes d’ir a can Bea, en Beto y Daniella .

Des’d allá, excursión a casa todo descubriendo los secretos de la pelota vasca y, después, soparet con Maria y Mariana, a base de pizza gigante y pasta con vinet blanco y conversación apasionante, como siempre.
Conversas donde s’aprenden cosas tan disperses cómo que la dispersión redundant puede llegar a ser útil, como vender un sistema de pasajes en medio de las kabilas de l’Atlas o montar una estrategia para evitar las cenas familiares de navidad y ninguna’d año.

Con la prometida, interiorizada, por parte mía de empezar a aplicarme el cuento (en casa de herrero, haz lo que vieres) a partir’d ahora mismo, y peticiones mutuas de cuidarse, también ellos han marchado, con’l intención de volver a veuren’s, si puede ser antes de finales d’octubre, y así seguir con la línea que se inició en noviembre de visitar a los indians cada tres meses.

Quién sabe si la siguiente sólo de visita….