Nota: Aquest article va dirigit a aquelles persones no habitants de la blgosfera, blogescèptiques i que dubtin de les utilitats d’un blog que puguin passar per aquí. No cal convènçer als convençuts.

Molta gent de dins i de fora la xarxa es pregunten per a què serveix un blog. Els més moderats poden dir que per a la automasturbació del blogger o per a que els adolescents (i no tan adolescents) publiquin les seves vides mitjançant posts del tipus “avui m’he posat fins les orelles de magdalenes amb xocolata” (he de reconèixer que jo vaig començar d’aquesta manera :P). Els més escèptics i crítics diràn que els blogs representen la banalització del periodisme per part de “pendejos electrónicos” amb ànsies egocèntriques.

I pot ser tindràn raó, o potser no. Des d’explicar la pròpia vida, com qui escrivia un diari personal analògic, fins a bloggerisme d’investigació, hi ha de tot.

Jo crec que són necessaris. Recordem que tot l’escàndol del famós CD de Sony i el rootkit va saltar a la llum gràcies a un blog o que projectes com Oh my News han canviat moltes coses en alguns països. Als EUA, recordem les convencions dels partits republicà i demòcrata, que van ser àmpliament cobertes per desenes de bloggers que publicaven a temps real. Els atemptats de Nova York, Madrid i Londres. I tants altres exemples.

Els blogs, en ser eines que permeten esdevenir independent dels grans mitjans de comunicació, permeten conèixer la visió d’algú que pugui estar a prop d’algun esdeveniment que ens interessi i que, no surti ni a la ràdio ni a la tele ni a la premsa escrita o bé hi surti però segons la visió de l’editor. En aquest punt, els blogescèptics deixen anar que “el blogger no té cap credibilitat”. Per què? Per què no cobra per fer el comentari? Per què no té el carnet de periodista? I si no és això, diuen que el blogger dóna la seva visió que pot ser tendenciosa i desviada de la realitat. I no fan exactament, i des de fa anys, el mateix els grans grups mediàtics? Només cal veure les xifres de les últimes grans manifestacions en els diferents diàris d’ aquests grans grups…

A part d’això, permeten d’una manera ràpida la llibertat d’expressió. Qualsevol persona pot dir la seva amb molt poc esforç i en molt poc temps: just el necessari per escriure el text i polsar el botó de “publicar”. No cal fer una inversió, ni que sigui mínima, com les necessàries per fer un fanzine, ni molt menys per muntar una televisió, ràdio o diàri lliures. Ni de diners ni de temps (temps de promoció, de anar amunt i avall repartint fanzines…).

El lema que va popularitzar Indymedia, Don’t hate the media. Be the media., ara arriba a la màxima expressió. Si els IMC van permetre la possibilitat de publicar les notícies que no sortien a la tele i donar una visió diferent (sovint antagonisa) a la oficial, però actuant com una agència de notícies independent i distribuïda, els blogs personals faciliten encara més que certs temes vegin la llum, ja que no hi ha cap tipus de moderació, excepte la pròpia. I a més, els temes es retroalimenten, complementen i debateixen amb d’altres opinions i visions que puguin tenir altres bloggers també propers al tema tractat.
Així a salt de mata, podria dir que el lema dels blogs podria ser “Forget the media. Write your news.” o alguna cosa així.

És per això que iniciatives com la Guia Legal per a Bloggers de la EFF o el Comité de Protección de Bloggers e Internautas s’haurien de començar a prendre seriosament. Perquè tothom ha de ser lliure per expressar el que pensi, des de comentar les meravelles de les magdalenes de xocolata fins a fer públics possibles casos de corrupció o l’existència d’avions presó.

Tot suma.

This entry was posted on Friday, November 18th, 2005 at 21:46 You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.