Aquests darrers dies especialment, però ja de fa bastant, el debat sobre la “propietat intelectual”, els drets d’autor i les patranyes que les societats de gestió fan per treure benefici pròpi amb els diners de tothom, és públic i extès, però no tant com seria desitjable.

Ara fa poc més d’un any, a l’Ateneu Barcelonès, María Rodríguez parlava sobre post-producció i deia

¿Que estoy intentando decir? Que si un autor pretende cobrar derechos de autor por el uso de sus creaciones, deberíamos empezar a echar cuentas de cuanto debe ese autor por su bagaje cultural y veríamos como no ya se equilibra la balanza de pagos si no que se vuelve negativa para ese autor.

I aquesta actitud, al menys aquí a Espanya es una cosa flagrant i surrealista. Suposo que molts coneixereu un parell de series de TV, com Grey’s anatomy o House. Totes dues han estat sèries de gran èxit al pais, sense cap dubte.

Anatomía de Grey tracta d’un grup de metges residents, tres noies i dos nois, que arriben a un hospital de Seattle. Es tracten els problemes, afers amorosos, sexe, pujades i baixades…
Poc temps després, Tele5 anunciava el començament del rodatge d’una nova sèrie de ficció que es desenvolupava a un hospital, amb cinc joves metges residents, tres noies i dos nois, com a protagonistes. Problemes, afers amorosos, sexe, pujades i baixades… un clon, o fins i tot m’atreviría a parlar de plagi, perfecte, en el qual fins i tot desapareix la vergonya a plagiar capitols sencers, com el que a Grey hi havia un accident a un ferry i l’hospital rebia una tromba de ferits, a MIR es transforma en

la llegada masiva de heridos al hospital a causa de un accidente de tren

Sorpresa? No! Telecinco ja va fer el mateix “adaptant” la sèrie E.R. a Hospital Central.

La que ara sembla que s’apunta a la moda de l’originalitat és Antena 3, que la propera temporada mostrarà un clon de House anomenat Doc Martin. No només còpia una sèrie, si no també una marca de botes.

Però en aquest pais no només es copien sèries de televisió. Es fan còpies d’absolutament tot, i després ens queixem dels xinesos.
Ahir nit, tot fent zapping vam arribar al 33. Feien un programa musical i apareixía un videoclip, en blanc i negre, amb un tipus tocant una guitarra i cantant una cançó sobre l’història de Chanquete. La Meri, que estava a la cuina, va treure el cap per la porta, ja que li semblava molt extrany escoltar en Robert Smith cantant en espanyol… i encara més extrany, que fos sobre el barco de Chanquete.
Lamentablement, perque el fet és molt lamentable, el cantant no era Robert Smith de The Cure, si no el de Manos de Topo.

En aquest país alguns es queixen que els triunfitos només fan versions i no aporten, mentre altres agafen la veu d’un cantant anglès, la sèrie més vista de la història a Espanya i resulten la cosa més super-original.

Com diria Mendieta,

En este pais canta cualquiera.