Qualsevol temps passat va ser millor: de “a toda pastilla” a “pastillas para no dormir”
December 17th, 2006
Ahir nit estavem a casa amb en Carles, tot tastant El yogur de la revolusión (una persona el va tastar i va morir Pinochet!! Us imagineu…?) quan ens va comentar que tenia els documentals pendents de visionar: “A toda pastilla”, emès per Canal+ el 1993 i “Pastillas para no dormir”, emès per Cuatro fa cosa d’un mes.
Sabiem que podiem riure bastant, així que entre copetes de lambrusco, vam posar el primer.
“A toda pastilla” ens ensenya una mostra de la “Ruta destroy”, terme inventat per Vicente Pizcueta al 1986 i que després es transformaria en l’ arxifamosa “Ruta del bakalao”.
Foto de de Soledad Penadés
Veiem els empresaris de l’oci nocturn valencià de principis dels 90, Vicente Pizcueta, llicenciat en filosofía, Clemente Martínez, que dirigía la sala NOD, Quique Jaen… persones amb molt cap.
Veiem uns quants personatges, ruteros i “cañeros”, als que el documental segueix durant un cap de setmana. Un noi d’uns 20 anys, que ens ensenya el seu Renault 5, al principi del “tunning”, amb un equip de 1500W de so i una fusta al sostre… per a poder ballar i no enfonsar el sostre!
Imatges dels parkings de les discoteques nocturnes i diurnes, amb converses que fan recordar experiencies pròpies, com converses profundes creuades entre quatre persones que es van entrellaçant i dividint espontàniament sense perdre en cap moment el fil, o algú que ofereix aigua després d’estar tres hores buscant-ne, i la increïble gratitud que aquest simple fet genera.
Els reporters, pregunten, diumenge a la tarda, per què es fa això d’estar 72 hores de festa. La resposta no és gratuïta. No és “la festa per la festa”. És una prova d’ Hercules. Un viatge i un procés que s’ha de passar, i no pots deixar-ho a mitges. S’ha de completar.
A la pregunta “y como que te vas de fiesta sólo?” a un noi que anava amb dos amics que han marxat a casa, el noi contesta mentre es canvia de roba dins el cotxe “no estoy solo, ahora cuando entre tengo a mis amigos ahí dentro, gente con la que estaré a gusto”.
Tot el documental mostra una generació que, tot i que marxava de festa durant un cap de setmana sencer, no ho feia gratuïtament.
No puedes salir todos los fines de semana. Al final no sale a cuenta y te acabas aburriendo. Tienes que intercambiar.”
El reportatge, realitzat a l’inici de la decadència de “la ruta” (1993), mostra una visió diferent d’aquell fenòmen que va portar, entre d’altres coses, a que la canço “Así me gusta a mí!” (exta si, exta no…no us perdeu el video clip!) de Chimo Bayo (hu ha!) fos número 1 a les llistes d’èxits del Japó i Israel al 1991!
Si mirem la pàgina (molt didàctica) de la Ruta Destroy, podem seguir tota la història de la ruta, des del 86 fins al final, cap allà el 95.
Podrem comprovar que aquesta ruta no té res a veure amb els estereotips de “bakala” que ens han vengut durant tots aquests anys i que la música que s’escoltava en aquelles discoteques no té absolutament res a veure amb la “makina” (i això que era ja a les acaballes!).
Un altre excel.lent reportatge retrospectiu el podem trobar a La luna del siglo XXI, on 10 anys després, llegim les impressions dels propis Pizcueta, Bayo i altres actors de l’època.
Punks, rockers, neorrománticos y tribus de todo pelaje encontraron allí su santuario. «Tenía un carácter rural, interclasista, nada vanidoso ni exclusivo», recuerda Vicente Pizcueta, director del local y del no menos mítico Chocolate en sus etapas mágicas. Las sesiones que mezclaban a Tom Waits con Nina Hagen, Joy Division, Gary Numan y Dead Or Alive pronto conocerían réplicas en las cercanías.
I també es pot comprovar que no totes les innovacions venen del món anglosaxó, ja que quan l’acid house va arribar a Eivissa al 1988, a València ja feia gairebé sis anys que s’escoltava música electrònica
Cuando en 1988 estalló en Ibiza el desfase acid house, la reacción valenciana fue de cerrazón: no hace falta que los ingleses vengan a darnos lecciones, de fiesta vamos sobrados, venían a decir. Y así nació la leyenda de la ciudad que nunca duerme. «Los valencianos tenían un parque de discotecas increíble y se comportaban de una manera tan innovadora como lógica: ¿por qué no alargar el fin de semana si es cuando la gente no trabaja y puede divertirse?». Quien justifica así las 72 horas non-stop de la ruta es Nando Dixcontrol, DJ de la escena barcelonesa. El problema fue que el fin de semana comenzó a vivirse como si fuera el último.
Definitivament, és un molt bon documental (presentat per un Carles Francino joveníssim) que tothom interessat en la història de la música electrònica hauria de veure i tenir a la seva videoteca.
Per altra banda, el reportatge de Cuatro 13 anys després, destrueix tot el bon rotllo que es pot generar veient “A toda pastilla”.
Individus de la mateixa edat que els que apareixen a l’altre, entre 18 i 25 anys, totalment descerebrats. Reporters que busquen les preguntes tòpiques
“Tú te drogas? Que te has metido? Cuanto? Dónde lo pillas? Esto es un “pollo” (gram) no?”
o bé fent la típica associació “drogas = sexo descontrolado” i posant l’exemple d’una noia que, després d’anar de festa, marxa a fer un trio i es queixa que “no le han comido bastante el coño”, i que no surten d’aquí. Les van preguntant a tothom que troben i els jovenets van caient com a mosques davant les càmeres dels “callejeros”, els que menys fent el burro i alguns que més, ensenyant el cul a la càmera.
Ja sé que dins la varietat està el gust i que “hay de todo en la viña del señor”, pero veure aquests joves i aquesta mena de “periodisme d’investigació” em provoca vergonya aliena.
Per a algú que ha participat i organitzat free-parties i que ha viscut aquesta mena de para-periodisme (aquest reportatge i aquesta festa van marcar un abans i un després), és molt trist seguir veient aquesta mena de reportatges que denigren tant als qui apareixen retratats (mai millor dit) com a qui els realitza.
(La foto és de Soledad Penadés)
