Si fas servir aplicacions criptogràfiques, ets un terrorista
November 11th, 2008És personal. Es privat. I no li importa a ningú més que a tu.
Així comença la secció “Per què vaig escriure PGP” a la Guía de l’Usuari de PGP.
La criptografía és la ciència encarregada de protegir dades, de forma que només el receptor legítim d’ aquestes dades hi pugui accedir i llegir-les.
Des de fa milers d’anys s’han anat desenvolupant diferents sistemes criptogràfics. Des de canviar les lletres d’un missatge seguint un patró fins la criptografía de clau assimètrica inventada per Whitfield Diffie i Marty Hellman a principis dels anys 70 del segle XX.
Mentre que els sistemes criptogràfics tradicionals requeríen que tant l’emissor com el receptor del missatge coneguessin la clau del xifrat (en el cas de Juli Cèsar i els seus generals, tant l’un com l’altre havien de saber que els missatges es xifraven afegint +3 a cada lletra i es desxifraven restant 3, A+3=D i D-3=A), la criptografía de clau assimètrica funciona amb parells de claus pública/privada, en el que ni l’emissor ni el receptor coneixen res més que la seva pròpia clau privada, i només han d’aconseguir la clau pública del receptor.
D’aquesta manera, qualsevol persona pot comunicar-se de forma segura amb qualsevol altra persona del món sense conèixer-la prèviament i acordar un sistema de xifrat.
A principis dels anys 90 del segle passat, el govern dels EEUU volia aprovar una llei per la qual qualsevol fabricant de sistemes de comunicació segurs havía d’instalar sistemes d’accés per a que el govern hi pogués accedir i monitoritzar les comunicacions.
En aquella època Phil Zimmerman, un activista anti-nuclear, i uns quants colaboradors estaven desenvolupant un d’aquests sistemes de comunicació, anomenat Pretty Good Privacy (PGP), gratuït i destinat als moviments en favor dels drets civils, humans i activisme. Una forma segura per a que la comunitat llibertària es pugués comunicar.
Amb el temps, PGP es va convertir en un standard de facto, acceptat per la inmensa majoría d’usuaris: dissidents de règims totalitaris, llibertaris, activistes en favor de les comunicacions lliures, cypherpunks i usuaris normals i corrents que no volien que ningú llegís els seus missatges.
Tot això pot semblar una d’aquelles paranoies yankis, però no ho és. Segur que més d’un lector ha escrit alguna carta en paper algún cop. I segur que per a enviar-la l’haurà posat dins un sobre, confiant en que ningú, excepte el destinatari, l’obrís.
Doncs això és exactament el que permetía PGP primer, i les variants que van sorgir, com GPG, la versió en programari lliure, després.
Que qualsevol persona vulgui que les seves cartes i textos les llegeixi només i exclusivament el destinatari no extranya, o no hauría d’extranyar, a ningú. És més, les diferents constitucions dels paísos anomenats “democràtics” tenen en compte el “secret de comunicacions” entre les persones.
Però si llegim l’article 52 de la llei espanyola, veiem que allò que es volía aprovar als Estats Units, i que fa dos anys va aixecar una inmensa polseguera a Amèrica, a Espanya es va aprovar al 1998, per un govern “progressista”.
Ara bé, què passa quan algú fa servir la tecnología per a alguna cosa diferent?
Això és el que ha passat amb PGP i la banda terrorista ETA, que resulta que ha estat utilitzant el sistema de criptografía dissenyat per Zimmerman.
Al diari El Comercio de Gijón en parlen molt, i molt malament, i només cal veure el titular: La muerte se escribe en PGP
A l’article, el periodista demostra la seva poca, i dolenta, documentació. O això, o una instrumentalització brutal de l’història:
Es paradójico que, a la hora de defender sus bondades, Zimmerman lo promociona aún como una medida capaz de garantizar los derechos y las libertades. En su página ‘web’ incluye presuntos testimonios de personas que han sido perseguidas por regímenes totalitarios en Europa central o en países del Este y que se han servido de ese manual para luchar contra la opresión. Sin embargo, no menciona los grupos terroristas que lo emplean para poder asegurarse una mayor clandestinidad a la hora de cometer sus acciones, como es el caso de ETA.
Ves per ón, Zimmerman és responsable de qui fa servir PGP, més de 20 anys després de la seva creació.
Em pregunto si el periodista d’ El Comercio Digital haurà investigat si ETA o qualsevol organització terrorista del món havía enviat algún missatge dins un sobre, o trucat per telèfon mòbil. El que no veig és un linxament de l’inventor del sobre, ni de cap fabricant ni prestador de serveis de telefonía mòbil.
Ah si, no és un linxament, però actualment, per a comprar un telèfon mòbil de tarjeta, s’ha de presentar el DNI. L’excusa? La lluita contra el terrorisme, que després dels atemptats de l’11-M a Madrid i el 7-J a Londres, va aconseguir aprovar una directiva europea per a registrar a tots els usuaris de telèfons mòbils.
El resultat? La detenció, després de l’atemptat d’ETA a Navarra, d’una persona que comprava tarjetes pre-pagament per a revendre-les després.
Si ara resulta que una banda terrorista fa servir sistemes criptogràfics digitals, vista la legislació de l’Espanya “progressista” i la resposta Europea amb la telefonía mòbil, no em sorprendria gens, com tampoc em sorprèn que el terrorisme es comuniqui mitjançant cartes dins un sobre, que d’aqui poc aparegui una directiva europea reservant l’ús d’eines criptogràfiques als serveis d’inteligència, exèrcits i als estats. Els usuaris de carrer que vulguin enviar un correu electrònic protegit, seràn considerats terroristes.
Com diu Phil Zimmerman, i com ha obviat El Comercio,
Si la privacidad está fuera de la ley, sólo los que están fuera de la ley tendrán privacidad. Las agencias de inteligencia tienen acceso a una buena tecnología criptográfica. Así como los grandes traficantes de armas y de drogas. También los contratistas de defensa, las compañías petrolíferas y otras corporaciones gigantes. Pero la mayoría de la gente corriente, y de las organizaciones políticas de la oposición no tenían acceso a tecnología criptográfica militar de clave pública. Hasta ahora.
I es que a sota de qualsevol arquitectura informacional, s’hi amaga una estructura de poder.
É pessoal. Se privado. E não lhe importa a ninguém mais que a você.
Assim começa a secção “Por que escrevi PGP” à Guía de l’Utente de PGP.
A criptografía é a ciência encarregada de proteger dados, de forma que só o receptor legítimo d’ estes dados # possa aceder e as ler.
Desde faz milhares d’anos s’foram desenvolvendo diferentes sistemas criptogràfics. Desde mudar as letras d’uma mensagem seguindo um patrão até a criptografía de chave assimètrica inventada por Whitfield Diffie e Marty Hellman a princípios dos anos 70 do século XX.
Enquanto que os sistemas criptogràfics tradicionais requeríen que tanto l’emissor como o receptor da mensagem conhecessem a chave do xifrat (no caso de Juli César e os seus generais, tanto l’um como l’outro tinham de saber que as mensagens se xifraven acrescentando +3 à cada letra e se desxifraven restando 3, A+3=D e D-3=A), a criptografía de chave assimètrica funciona com pares de chaves pública/privada, no que nem l’emissor nem o receptor conhecem nada mais que a sua própria chave privada, e só têm’d conseguir a chave pública do receptor.
D’esta maneira, qualquer pessoa pode comunicar-se de forma segura com qualquer outra pessoa do mundo sem conhecê-la previamente e lembrar um sistema de xifrat.
A princípios dos anos 90 do século passado, a governação dos EEUU queria aprovar uma lei pela qual qualquer fabricante de sistemas de comunicação seguros havía d’instalar sistemas d’acesso para que a governação # pudesse aceder e monitoritzar as comunicações.
Naquele tempo Phil Zimmerman, um activista anti-nuclear, e uns quantos colaboradors estavam a desenvolver um d’estes sistemas de comunicação, denominado Pretty Good Privacy (PGP), gratuito e destinado aos movimentos em favor dos direitos civis, humanos e activisme. Uma forma segura para que a comunidade llibertària se pugués comunicar.
Com o tempo, PGP converteu-se num standard de facto, aceitado pela inmensa majoría d’utentes: dissidents de regimes totalitaris, llibertaris, activistes em favor das comunicações livres, cypherpunks e utentes normais e correntes que não queriam que ninguém lesse as suas mensagens.
Todo isto pode parecer um’d aquelas paranoies yankis, mas não o é. Seguro que mais d’um leitor escreveu alguma carta em papel algún golpe. E seguro que para a enviar l’terá posto dentro um sobre, confiando em que ninguém, excepto o destinatari, l’abrisse.
Pois isto é exactamente o que permetía PGP primeiro, e as variantes que surgiram, como GPG, a versão em programari livre, depois.
Que qualquer pessoa queira que as suas cartas e textos as leia só e exclusivamente o destinatari não extranya, ou não hauría d’extranyar, a ninguém. É mais, as diferentes constituições dos paísos denominados “democráticos” têm em conta o “segredo de comunicações” entre as pessoas.
Mas se lemos l’artigo 52 da lei espanhola, vemos que aquilo que se volía aprovar aos Estados Unidos, e que há dois anos levantou uma inmensa polseguera em América, em Espanha se aprovou ao 1998, por uma governação “progressista”.
Agora bem, que passa quando alguém usa a tecnología para algo diferente?
Isto é o que passou com PGP e a banda terrorista ETA, que resulta que foi utilizando o sistema de criptografía desenhado por Zimmerman.
Ao jornal O Comercio de Gijón #falar muito, e muito mal, e só faz falta ver o titular: A muerte se escribe em PGP
A l’artigo, o jornalista demonstra a sua pouca, e má, documentação. Ou isto, ou uma instrumentalització brutal de l’história:
Se paradójico que, à hora de defender sus bondades, Zimmerman lo promociona aún como uma medida capaz de garantizar los derechos y las libertades. Em su página ‘web’ incluye presuntos testimonios de personas que têm sido perseguidas medo regímenes totalitarios em Europa central ou em países do Este y que se têm servido de ese manual pára luchar contra a opresión. Sin embargo, não menciona los grupos terroristas que lo emplean pára poder asegurarse uma mayor clandestinidad à hora de cometer sus acciones, como se o caso de ETA.
Vê por ón, Zimmerman é responsável de quem usa PGP, mais de 20 anos depois da sua criação.
pergunto-me se o jornalista d’ O Comercio Digital terá pesquisado se ETA ou qualquer organização terrorista do mundo havía enviado algún mensagem dentro um sobre, ou trucat por telefone móvel. O que não vejo é um linxament de l’inventor do sobre, nem de chefe fabricando nem prestador de serviços de telefonía móvel.
Ah se, não é um linxament, mas actualmente, para comprar um telefone móvel de tarjeta, s’tem de apresentar o RG. L’desculpa? A luta contra o terrorismo, que depois dos atentados de l’11-M em Madri e o 7-J em Londres, conseguiu aprovar uma directora européia para registar a todos os utentes de telefones móveis.
O resultado? A detenção, depois de l’atentado d’ETA em Navarra, d’uma pessoa que comprava tarjetes pre-pagamento para revendre-as depois.
Se agora resulta que uma banda terrorista usa sistemas criptogràfics digitais, vista a legislação de l’Espanha “progressista” e a respondida Européia com a telefonía móvel, não surpreender-me-ia nada, como também não me surpreende que o terrorismo se comunique mediante cartas dentro um sobre, que d’aqui pouco apareça uma directora européia reservando l’uso d’ferramentas criptogràfiques aos serviços d’inteligència, exércitos e aos estados. Os utentes de rua que queiram enviar um correio electrónico protegido, seràn considerados terroristas.
Como diz Phil Zimmerman, e como tem obviat O Comercio,
Se a privacidad está fuera da ley, sólo los que están fuera da ley tendrán privacidad. Las agencias de inteligencia tienen acceso a uma buena tecnología criptográfica. Así como los grandes traficantes de armas y de drogas. También los contratistas de defesa, las compañías petrolíferas y otras corporaciones gigantes. Pero a mayoría da gente corriente, y de las organizaciones políticas da oposición não tenían acceso a tecnología criptográfica militar de finco pública. Hasta ahora.
E se que a embaixo de qualquer arquitectura informacional, s’# esconde uma estrutura de poder.
# # #el personal. Se privat. E li impòrta pas a degun mai qu'a tu.
Comença aital la seccion “Perqué escriguèri PGP” a la Guía de’l Usatgièr de PGP.
La criptografía es la sciéncia encargada de protegir de donadas, de forma que solament lo receptor legitima d’ aquelas donadas i pòsca accedir e las legir.
Dempuèi fa de milièrs d’ans s’es anada en desvolopant de desparièrs sistèmas criptogràfics. Dempuèi cambiar las letras d’un messatge en seguint un patron fins la criptografía de clau assimètrica inventada per Whitfield Diffie e Marty Hellman a la debuta dels ans 70 del sègle XX.
Del temps que los sistèmas criptogràfics tradicionales requeríen que tant l’emissor coma lo receptor del messatge coneguèsson la clau del numerotat (en lo cas de Juli Cèsar e los sieus generales, tant l’un coma l’autra lor caliá saber que los messatges se numerotavan en apondent +3 a cada letra e se deschifravan restant 3, A+3=D e D-3=A), la criptografía de clau assimètrica fonciona amb parelhs de claus publica/privada, en çò que ni l’emissor ni lo receptor coneisson res mai que la siá pròpria clau privada, e an solament’d aténher la clau publica del receptor.
D’aquela manièra, quina persona que siá pòt se comunicar de forma segura amb quina autra persona que siá del mond sens la conéisser prèviament e acordar un sistèma per numerotat.
A la debuta dels ans 90 del sègle passat, lo govèrn dels EEUU voliá aprovar una lei que quina fabricanta que siá de sistèmas de comunicacion segura havía d’instalar sistèmas d’accès per que lo govèrn i poguèsse per el accedir e monitoritzar las comunicacions.
En aquela epòca Phil Zimmerman, un activista anti-nuclear, e qualques colaboradors desvolopavan una d’aqueles sistèmas de comunicacion, nomenat Pretty Good Privacy (PGP), gratuit e destinat als movements en favor dels dreches civils, umans e activisme. Una forma segura per que la comunitat llibertària se pugués comunicar.
Amb lo temps, PGP se convertiguèt en un standard de facto, acceptat per la inmensa majoría d’usatgièrs: dissidents de regims totalitaris, llibertaris, activistas en favor de las comunicacions liuras, cypherpunks e usatgièrs normales e corrents que volián pas que degun legiguèsse los sieus messatges.
Tot aquò pòt semblar una d’aquelas paranoies yankis, mas o es pas. Segur que mai d’un lector a escrich qualque letra en papièr algún còp. E segur que per l'enviar l’aurà mes dins una envolopa, en confiant en que degun, a l'excepcion del destinatari, l’dobriguèsse.
Doncas aiçò es exactament çò que permetía PGP primièr, e las variantas que sorgiguèron, coma GPG, la version dins logicial liure, après.
Que quina persona que siá vòlga que las siás letras e de tèxtes las legisca solament e exclusivament lo destinatari pas extranya, o pas hauría d’extranyar, a degun. Es mai, las desparièras constitucions dels paísos nomenats “democratics” prenon en compte lo “secrèt de comunicacions” entre las personas.
Mas se legissèm l’article 52 de la lei espanhòla, vesèm qu'aquò que se volía aprovar als Estats Units, e que fa dos ans levèt una inmensa polsièra a America, a Espanha s'aprovèt al 1998, per un govèrn “progressista”.
Ça que la, qué passa quand quauquarrés emplega la tecnología per quicòm desparièra?
Aiçò es çò qu'es passat amb PGP e la banda terrorista ETA, que resulta qu'es estat en utilizant lo sistèma de criptografía dessenhat per Zimmerman.
Al jornal Lo Comercio de Xixón ne parlan fòrça, e fòrça mal, e cal solament veire lo titular: La muerte se escribe en PGP
A l’article, lo jornalista demòstra la siá pauca, e dolenta, documentacion. O aiçò, o una instrumentalització brutala de’l istòria:
Se paradójico que, a l'ora de defender sus bondades, Zimmerman lo promòu aún como una mesurada capaz de garantizar los derechos y las libertades. En su página ‘web’ incluye presuntos testimonios de personas qu'an sido perseguidas paur regímenes totalitarios en Euròpa central o en países de l'Aquel y que s'an servido de ese manual para luchar contra la opresión. Sin embargo, Menciona pas los grupos terroristas que lo emplean para poder asegurarse una mayor clandestinidad a l'ora de cometer sus acciones, como lo se maridi d'ETA.
Veja per ón, Zimmerman es responsable de qui emplega PGP, mai de 20 ans après la siá creacion.
Me demandi se lo jornalista d’ Lo Comercio Digital aurà mes en examen s'ETA o quina organizacion terrorista que siá del mond havía enviat algún messatge dins una envolopa, o trucat per telefòn mobil. Çò que vesi pas es un linxament de’l inventor de l'envolopa, ni de cap de fabricanta ni prestador de servicis de telefonía mobil.
Ah se, es pas un linxament, mas a l'ora d'ara, per crompar un telefòn mobil de tarjeta, s’li cal presentar lo DNI. L’desencusa? La lucha contra lo terrorisme, qu'après los atemptats de’l 11-M a Madrid e la 7-J a Londres, atenguèt aprovar una directiva europèa per enregistrar a totes los usatgièrs de telefòns mobils.
Lo resultat? La detencion, après l’atemptada d’ETA a Navarra, d’una persona que crompava tarjetes pre-pagament per revendre-las après.
Se resulta ara qu'una banda terrorista emplega de sistèmas criptogràfics digitales, vist la legislacion de’l Espanha “progressista” e la responsa Europèa amb la telefonía mobila, me susprendriá pas brica, coma me suspren tanpauc que lo terrorisme se comunique mejançant letras dins una envolopa, que’d aqui aparesca pauc una directiva europèa en reservant l’usatge d’esturments criptogràfiques als servicis d’inteligència, armadas e dins los estats. Los usatgièrs de carrièra que volgatz enviar un corrièr electronic protegit, seràn considerats terroristas.
Cossí ditz Phil Zimmerman, e cossí a obviat Lo Comercio,
Se la privacidad está fuera de la ley, sólo los que están fuera de la ley tendrán privacidad. Las agencias De inteligencia tienen acceso a una buena tecnología criptográfica. Así como los grandes traficantes De armas y de drogas. También los contratistas De defensa, las compañías petrolíferas y otras corporaciones gigantes. Pero La mayoría de la gente corriente, y de las organizaciones políticas de la oposición pas tenían acceso a tecnología criptográfica militara de clauatz publica. Hasta ahora.
E se que dejós de quina arquitectura que siá informacional, s’i amaga una estructura de poder.
Es personal. Se privado. Y no le importa a nadie más que a tú.
Así empieza la sección “Por qué escribí PGP” a la Guía de l’Usuario de PGP.
La criptografía es la ciencia encargada de proteger datos, de forma que sólo el receptor legítimo d’ estos datos pueda acceder y leerlas.
Desde fa miles’d años s’han ido desarrollando diferentes sistemas criptogràfics. Desde cambiar las letras d’un mensaje siguiendo un patrón hasta la criptografía de llave assimètrica inventada por Whitfield Diffie y Marty Hellman a principios de los años 70 del siglo XX.
Mientras que los sistemas criptogràfics tradicionales requeríen que tanto l’emisor como el receptor del mensaje conocieran la llave del cifrado (en el caso de Juli Cèsar y sus generales, tanto l’uno como l’otro tenían que saber que los mensajes se cifraban añadiendo +3 a cada letra y se descifraban restando 3, A+3=D y D-3=A), la criptografía de llave assimètrica funciona con pares de llaves pública/privada, en el que ni l’emisor ni el receptor conocen nada más que su propia llave privada, y sólo han’d conseguir la llave pública del receptor.
D’esta manera, cualquier persona puede comunicarse de forma segura con cualquier otra persona del mundo sin conocerla previamente y acordar un sistema de cifrado.
A principios de los años 90 del siglo pasado, el gobierno de los EEUU quería aprobar una ley por la cual cualquier fabricante de sistemas de comunicación seguros havía d’instalar sistemas d’acceso para que el gobierno pudiera acceder y monitoritzar las comunicaciones.
En aquella época Phil Zimmerman, un activista anti-nuclear, y unos cuántos colaboradors estaban desarrollando uno’d estos sistemas de comunicación, denominado Pretty Good Privacy (PGP), gratuito y destinado a los movimientos en favor de los derechos civiles, humanos y activisme. Una forma segura para que la comunidad llibertària se pugués comunicar.
Con el tiempo, PGP se convirtió en un standard de facto, aceptado por la inmensa majoría d’usuarios: disidentes de regímenes totalitarios, llibertaris, activistas en favor de las comunicaciones libres, cypherpunks y usuarios normales y corrientes que no querían que nadie leyera sus mensajes.
Todo esto puede parecer una d’aquellas paranoias yankis, pero no lo es. Seguro que más d’un lector ha escrito alguna carta en papel algún golpe. Y seguro que para enviarla l’habrá puesto dentro uno sobre, confiando en que nadie, excepto el destinatario, l’abriera.
Pues esto es exactamente lo que permetía PGP primero, y las variantes que surgieron, como GPG, la versión en software libre, después.
Que cualquier persona quiera que sus cartas y textos las lea sólo y exclusivamente el destinatario no extranya, o no hauría d’extranyar, a nadie. Es más, las diferentes constituciones de los paísos llamados “democráticos” tienen en cuenta el “secreto de comunicaciones” entre las personas.
Pero si leemos l’artículo 52 de la ley española, vemos que aquello que se volía aprobar a los Estados Unidos, y que hace dos años levantó una inmensa polseguera en América, en España se aprobó al 1998, por un gobierno “progresista”.
Ahora bien, qué pasa cuando alguien usa la tecnología para algo diferente?
Esto es lo que ha pasado con PGP y la banda terrorista ETA, que resulta que ha sido utilizando el sistema de criptografía diseñado por Zimmerman.
Al diario El Comercio de Gijón hablan mucho, y muy mal, y sólo hace falta ver el titular: La muerte se escribe en PGP
A l’artículo, el periodista demuestra su poca, y mala, documentación. O esto, o una instrumentalització brutal de l’historia:
Se paradójico que, a la hora de defender sus bondades, Zimmerman lo promociona aún como una medida capaz de garantizar los derechos y las libertades. En su página ‘web’ incluye presuntos testimonios de personas que han sido perseguidas miedo regímenes totalitarios en Europa central o en países del Este y que se han servido de ese manual para luchar contra la opresión. Sin embargo, no menciona los grupos terroristas que lo emplean para poder asegurarse una mayor clandestinidad a la hora de cometer sus acciones, como se lo caso de ETA.
Ve por ón, Zimmerman es responsable de quien usa PGP, más de 20 años después de su creación.
Me pregunto si el periodista d’ El Comercio Digital habrá investigado si ETA o cualquier organización terrorista del mundo havía enviado algún mensaje dentro uno sobre, o trucado por teléfono móvil. El que no veo es un linxament de l’inventor del sobre, ni de ningún fabricante ni prestador de servicios de telefonía móvil.
Ah si, no es un linxament, pero actualmente, para comprar un teléfono móvil de tarjeta, s’tiene que presentar el DNI. L’excusa? La lucha contra el terrorismo, que después de los atentados de l’11-M en Madrid y el 7-J en Londres, consiguió aprobar una directiva europea para registrar a todos los usuarios de teléfonos móviles.
El resultado? La detención, después de l’atentado d’ETA en Navarra, d’una persona que compraba tarjetes pre-pago para revendre-las después.
Si ahora resulta que una banda terrorista usa sistemas criptogràfics digitales, vista la legislación de l’España “progresista” y la respuesta Europea con la telefonía móvil, no me sorprendería genes, como tampoco me sorprende que el terrorismo se comunique mediante cartas dentro uno sobre, que d’aqui poco aparezca una directiva europea reservando l’uso d’herramientas criptogràfiques a los servicios d’inteligència, ejércitos y a los estados. Los usuarios de calle que quieran enviar un correo electrónico protegido, seràn considerados terroristas.
Cómo dice Phil Zimmerman, y cómo ha obviado El Comercio,
Si la privacidad está fuera de la ley, sólo los que están fuera de la ley tendrán privacidad. Las agencias de inteligencia tienen acceso a una buena tecnología criptográfica. Así como los grandes traficantes de armas y de drogas. También los contratistas de defensa, las compañías petrolíferas y otras corporaciones gigantes. Pero la mayoría de la gente corriente, y de las organizaciones políticas de la oposición no tenían acceso a tecnología criptográfica militar de clavo pública. Hasta ahora.
Y se que a debajo de cualquier arquitectura informacional, s’ esconde una estructura de poder.
És personal. Es privat. I no li importa a ningú més que a tu.
Així comença la secció “Per què vaig escriure PGP” a la Guía de l’Usuari de PGP.
La criptografía és la ciència encarregada de protegir dades, de forma que només el receptor legítim d’ aquestes dades hi pugui accedir i llegir-les.
Des de fa milers d’anys s’han anat desenvolupant diferents sistemes criptogràfics. Des de canviar les lletres d’un missatge seguint un patró fins la criptografía de clau assimètrica inventada per Whitfield Diffie i Marty Hellman a principis dels anys 70 del segle XX.
Mentre que els sistemes criptogràfics tradicionals requeríen que tant l’emissor com el receptor del missatge coneguessin la clau del xifrat (en el cas de Juli Cèsar i els seus generals, tant l’un com l’altre havien de saber que els missatges es xifraven afegint +3 a cada lletra i es desxifraven restant 3, A+3=D i D-3=A), la criptografía de clau assimètrica funciona amb parells de claus pública/privada, en el que ni l’emissor ni el receptor coneixen res més que la seva pròpia clau privada, i només han d’aconseguir la clau pública del receptor.
D’aquesta manera, qualsevol persona pot comunicar-se de forma segura amb qualsevol altra persona del món sense conèixer-la prèviament i acordar un sistema de xifrat.
A principis dels anys 90 del segle passat, el govern dels EEUU volia aprovar una llei per la qual qualsevol fabricant de sistemes de comunicació segurs havía d’instalar sistemes d’accés per a que el govern hi pogués accedir i monitoritzar les comunicacions.
En aquella època Phil Zimmerman, un activista anti-nuclear, i uns quants colaboradors estaven desenvolupant un d’aquests sistemes de comunicació, anomenat Pretty Good Privacy (PGP), gratuït i destinat als moviments en favor dels drets civils, humans i activisme. Una forma segura per a que la comunitat llibertària es pugués comunicar.
Amb el temps, PGP es va convertir en un standard de facto, acceptat per la inmensa majoría d’usuaris: dissidents de règims totalitaris, llibertaris, activistes en favor de les comunicacions lliures, cypherpunks i usuaris normals i corrents que no volien que ningú llegís els seus missatges.
Tot això pot semblar una d’aquelles paranoies yankis, però no ho és. Segur que més d’un lector ha escrit alguna carta en paper algún cop. I segur que per a enviar-la l’haurà posat dins un sobre, confiant en que ningú, excepte el destinatari, l’obrís.
Doncs això és exactament el que permetía PGP primer, i les variants que van sorgir, com GPG, la versió en programari lliure, després.
Que qualsevol persona vulgui que les seves cartes i textos les llegeixi només i exclusivament el destinatari no extranya, o no hauría d’extranyar, a ningú. És més, les diferents constitucions dels paísos anomenats “democràtics” tenen en compte el “secret de comunicacions” entre les persones.
Però si llegim l’article 52 de la llei espanyola, veiem que allò que es volía aprovar als Estats Units, i que fa dos anys va aixecar una inmensa polseguera a Amèrica, a Espanya es va aprovar al 1998, per un govern “progressista”.
Ara bé, què passa quan algú fa servir la tecnología per a alguna cosa diferent?
Això és el que ha passat amb PGP i la banda terrorista ETA, que resulta que ha estat utilitzant el sistema de criptografía dissenyat per Zimmerman.
Al diari El Comercio de Gijón en parlen molt, i molt malament, i només cal veure el titular: La muerte se escribe en PGP
A l’article, el periodista demostra la seva poca, i dolenta, documentació. O això, o una instrumentalització brutal de l’història:
Es paradójico que, a la hora de defender sus bondades, Zimmerman lo promociona aún como una medida capaz de garantizar los derechos y las libertades. En su página ‘web’ incluye presuntos testimonios de personas que han sido perseguidas por regímenes totalitarios en Europa central o en países del Este y que se han servido de ese manual para luchar contra la opresión. Sin embargo, no menciona los grupos terroristas que lo emplean para poder asegurarse una mayor clandestinidad a la hora de cometer sus acciones, como es el caso de ETA.
Ves per ón, Zimmerman és responsable de qui fa servir PGP, més de 20 anys després de la seva creació.
Em pregunto si el periodista d’ El Comercio Digital haurà investigat si ETA o qualsevol organització terrorista del món havía enviat algún missatge dins un sobre, o trucat per telèfon mòbil. El que no veig és un linxament de l’inventor del sobre, ni de cap fabricant ni prestador de serveis de telefonía mòbil.
Ah si, no és un linxament, però actualment, per a comprar un telèfon mòbil de tarjeta, s’ha de presentar el DNI. L’excusa? La lluita contra el terrorisme, que després dels atemptats de l’11-M a Madrid i el 7-J a Londres, va aconseguir aprovar una directiva europea per a registrar a tots els usuaris de telèfons mòbils.
El resultat? La detenció, després de l’atemptat d’ETA a Navarra, d’una persona que comprava tarjetes pre-pagament per a revendre-les després.
Si ara resulta que una banda terrorista fa servir sistemes criptogràfics digitals, vista la legislació de l’Espanya “progressista” i la resposta Europea amb la telefonía mòbil, no em sorprendria gens, com tampoc em sorprèn que el terrorisme es comuniqui mitjançant cartes dins un sobre, que d’aqui poc aparegui una directiva europea reservant l’ús d’eines criptogràfiques als serveis d’inteligència, exèrcits i als estats. Els usuaris de carrer que vulguin enviar un correu electrònic protegit, seràn considerats terroristes.
Com diu Phil Zimmerman, i com ha obviat El Comercio,
Si la privacidad está fuera de la ley, sólo los que están fuera de la ley tendrán privacidad. Las agencias de inteligencia tienen acceso a una buena tecnología criptográfica. Así como los grandes traficantes de armas y de drogas. También los contratistas de defensa, las compañías petrolíferas y otras corporaciones gigantes. Pero la mayoría de la gente corriente, y de las organizaciones políticas de la oposición no tenían acceso a tecnología criptográfica militar de clave pública. Hasta ahora.
I es que a sota de qualsevol arquitectura informacional, s’hi amaga una estructura de poder.






November 13th, 2008 at 11:13
[...] Arnau Fuentes publica un excelente post en el cual explica, con pelos y señales, por qué no hay que confundir la velocidad con el tocino, y para ello nada mejor que acudir a las fuentes-fuentes, por ejemplo al legado escrito del señor Zimmermann, co-inventor de PGP. Os copio un extracto (cita de Zimmermann) que va al meollo del asunto, pero os recomiendo que si tenéis cinco minutos libres en todo el dÃa, no leáis las chorradas que publique yo hoy y mejor los destinéis a leer el post de Arnau. Si la privacidad está fuera de la ley, sólo los que están fuera de la ley tendrán privacidad. Las agencias de inteligencia tienen acceso a una buena tecnologÃa criptográfica. Asà como los grandes traficantes de armas y de drogas. También los contratistas de defensa, las compañÃas petrolÃferas y otras corporaciones gigantes. Pero la mayorÃa de la gente corriente, y de las organizaciones polÃticas de la oposición no tenÃan acceso a tecnologÃa criptográfica militar de clave pública. Hasta ahora. [...]