Simposium Europeu sobre eGovern (II)
February 1st, 2007
(post en diferit)
Peter Brown, president del Grup d’Interès sobre Administració Electrònica del CEN, ens pregunta si l’administració electrònica ha perdut el rumb.
Comença explicant la seva situació personal, és ciutadà anglès, porta passaport britànic, treballa a belgica (parlament europeu), viu a austria i esta casat amb una alemanya, i com a anècdota, ens explica que tots els tramits per a un casament es poden fer online.
Comença explicant els conceptes actuals d’eGovern. Bàsicament es tracta de les mateixes maneres de treballar de forma burocràtica, però digitalitzades i posan’t una “e” al davant. Després ens explica què hauria de ser l’e Govern i els problemes i estratègies que comporta:
- La majoria de les iniciatives que es fan, són de caire nacional o autonòmic.
- La UE no hi té competències, i tot el que surt d’allà respecte a standards, NO és vinculant.
- Els beneficis? Sota el punt de vista de l’administració, és un nou servei públic. Sóta el punt de vista dels ciutadans, hauria de millorar el servei.
Les preocupacions del Grup d’Interès, es centren en que no hi ha acords en decidir “qui fa què”, per això es dupliquen esforços, es perden oportunitats i, com deia abans, el que resulta no és vinculant per a ningú.
Tot segut passa a parlar d’identitat al món online, treient la vinyeta “when you’re online, nobody knows you are a dog” i fa unes preguntes:
- Quin rol te el govern, industria o l’individu en determinar l’identitat i en com protegir-la?
I tot seguit ens mostra un exemple d’
Un altre tema, són els serveis. Per a què es necessita una tarja electrònica personal si l’únic que es fa és pagar les multes? Per altra banda, comenta que els famosos passaports electrònics britànics ja han estat hackejats i clonats, davant això, es pregunta si els governs, que asseguren que els seus passaports i DNIs electrònics SÓN segurs, acceptaran tota la responsabilitat en cas d’usurpació d’identitat, i també es pregunta (ens preguntem) per què hem de fer servir infraestructures que sabem que són insegures??
Per què es focalitza en la tecnología insegura en comptes de fer-ho en les polítiques que fan que els usuaris siguin els responsables (i culpables) de les errades dels sistemes?
Tot seguit, comença a parlar sobre interoperabilitat, que no hauria de ser l’objectiu, i posa dos exemples: el voltatge elèctric dels Estats Units (110v) i el d’Europa (220v): ambdós són standards, però un simple adaptador permet fer servir diferents aparells electrònics en els dos continents.
L’interoperabilitat no és l’objectiu, si no el camí, i ens mostra un altre exemple: FBI vs. CIA. sempre barallats per a veure qui gestiona les dades, van crear un espai intermig entre els dos estaments, on s’anaven compartint dades valuoses. Aquest punt intermig resulta ser molt menys segur i susceptible a atacs.
Ja per acabar, presenta les conclusions.
El sector públic s’ha involucrar, s’ha de fer un reconeixement sobre la feina feta i s’ha de treballar amb el sector privat. També s’han de compartir els coneixements, investigar altres solucions, si ja s’han implementat i quins resultats han donat, per tal de no duplicar esforços ni perdre diners. I, sobre tot, no fer més portals. Cal descentralitzar (distribuïr??) els serveis, i si es vol centralitzar alguna cosa, que siguin les polítiques.
Descans, cigarret i ullades a les acreditacions. Veig gent de la Xunta de Galicia, Departament de Salut de la Junta de Andalucia, Govern d’Asturies… però encara no he vist ningú de la Generalitat… tot i que m’ha semblat escoltar tres o quatre paraules en català… encara tindrem sort i hi haurà algú dins l’administració Catalana que es preocupi per aquestes coses.
Propera xerrada: Estandards web oberts i eAdministració, per Daniel Dardailler, president associat del w3c a Europa…
