Sobre sentiments nacionals i models territorials
July 18th, 2007Tot mirant els focs artificials del 14 de juliol a Toulouse a PQS TV ens hem posat a comentar el tema del sentiment nacional amb la Meri.
El 14 de juliol a qualsevol poblet francès, per minúscul que sigui, hi ha festa i focs artificials. Segons ella, ciutadana francesa, la mateixa gent s’ha guanyat el sentiment de pertànyer al pais. La diada conmemora el principi de la Revolució Francesa, que va començar com a revolta popular.
En canvi a Espanya es celebra el Día de la Hispanidad, que abans havia estat el Día de la Raza, conmemorant el descobriment d’Amèrica i potser també la culminació de la reconquesta i unificació dels diferents regnes de l’època en un de sol i, per tant, el naixement “oficial” d’Espanya.
A Catalunya es l’11 de Setembre, on es conmemora una derrota. La diferència és enorme. De la revolta popular que va portar la república a un descobriment/unificació i a una derrota militar.
No conec la diferència que hi ha en les celebracions del 12 d’octubre per tota la península, però al menys a Catalunya no existeix aquest sentiment de pertànyer a una mateixa cosa. Les celebracions són pràcticament nules, a menys que s’imposin desfilades militars a Montjuïch.
Segons el meu punt de vista, existeixen tants sentiments nacionals com comunitats o habitants té Espanya. No és el mateix preguntar-li sobre el sentiment nacional espanyol a un castellà (de Castella i Lleó) que a un navarrès, que a un català, manxec, andalús, asturià o gallec, etc.
Cadascú contestarà de manera diferent.
La idea de la “Nación de naciones” no està gaire desencaminada, tot i que mes que nació de nacions, ho veig més com “batiburrillo” on cadascú té el seu propi sentiment de pertanyença a la seva pròpia comunitat, amb excepcions excloents i autistes.
Per això crec que l’actual sistema autonòmic, o allò de la “unitat d’Espanya”, són carrerons sense sortida. No es pot pretendre unificar un territori sota un mateix concepte quan per tot el territori existeixen diferents versions d’aquest concepte, alguns cops molt semblants però altres de molt diferents.
Prefereixo altres variants totalment revolucionàris. Models desterritorialitzats on cadascú construeix el seu bungalow, o instala la seva furgoneta adaptada, sense esperar ni promocionar res. Un lloc que no otorga imposa cap identitat a ningú pel sol fet d’haver-hi nascut, si no un lloc on cadascú es crea la seva pròpia identitat.
Com diu en Pere Quintana
Fa temps que ja no sóm ni espanyols ni europeus ni res. Fa temps que sóm sionistes digitals… El que ens uneix són uns valors comuns, no el fet d’haver nascut aqui o allà. De fet, ni ens veiem les cares, la nostra identitat són els nostres texts a la xarxa.
No sóm del món que es respira als diaris. Sóm lliures!
Sobre identitat, no us perdeu els dos darrers posts d’en David de Ugarte i l’entrevista que li faran aquesta tarda a Radio Sefarad, que promet ser molt interessant.
