Avui ha sigut un dia en blanc, però no per no fer res, si no per una mena d’exaltació de la, ejem, cultura.

Al matí hem anat a la caça i captura de certs elements consumistes per Fuencarral, incloent el “Mercado de Ídem” (que per cert, per estar basat en el “Camell” barceloní… avui per avui li dona unes quantes voltes). Caminant caminant s’ha fet l’hora de dinar, i els quatre (Meri, María, David i servidora) ens hem plantat al Nagoya a menjar japo (com no podría ser d’altra manera!).
La conversa, com tampoc podia ser d’altra manera, diversa variada i entretinguda. Des d’idees per a Örlandooo Things fins al contingut vitamínic dels ous de salmó.

Després visita guiada per Chueca incloent l’ex-mercat (Gallardín, cuando se entere mi madre…), al monument a la víctima-desconeguda-que-va-donar-la-vida-per-la-patria amb la flama eterna (quantes tones de CO2 emetrà?) i sarcòfag buit (el que fa pensar en tot això de la patria…), i al Jardín Botánico on hem pogut veure multitud d’enredadores, arbres i Kiwis (el Kiwi es la parra!) i també hem pogut entreveure el futur de la nova dialèctica multipluridisciplinar i una mica esquizofrènica gràcies a una performance consistent en 15 altaveus dispersats i amagats per on escoltavem paraules aleatòries…les paraules i els altaveus per on es sentien… tot plegat et deixa una mica tocat. Ah, i també cal destacar l’instalació barreja de Bob Dylan, fotografíes de desastres mondials i oliveres amb missatge, canvi climàtic inclòs, que funciona amb un generador enorme que deixa una oloreta a tub d’escapament bastant increíble…

Per això un cop ha arribat Natalia hem anat a recuperar forces, després de veure funambulistes amb poc sentit de l’equilibri, amb uns Bifés de chorizo mentre escoltavem “Paquito el chocolatero” a un partit de rugby entre Argentina i Namíbia que feien a la tele. Apassionant.

Viatge de tornada amb parada tècnica a una terrasseta (a la vida real tinc millor color de cara…), classe de proto-història del nacionalisme i de com intercanviar arxius entre una Blackberry i un telèfon, i fi de festa amb concert de flauta travessera a la Casa del Libro, que amb la cosa de les Noches en Blanco, obría fins les 2 de la matinada.

Això de la cultura és realment esgotador…aquests bohemios mega-guays-de-la-muerte no sé com s’ho fan…

This entry was posted on Sunday, September 23rd, 2007 at 03:13 You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.