• View
• Edit
• History
• Print

SionismeDigital

Cap al Sionisme Digital

Reflexions prèvies

Dilluns passat, tot anant cap a l’aeroport, escoltava la ràdio. La consellera Montserrat Tura, mentre escoltaven cançons significatives per a ella, anava comentant-les. Des de “Pais petit” de Lluís Llach fins al “Boig de la ciutat” de Sopa de Cabra, passant per Mª del Mar Bonet i una versió de “La Gavina”, original de Marina Rossell (resulta curiosa l’elecció d’una canço bandera de la seva època, però versionada, ja que l’autora original crec recordar que va caure en desgràcia…).

No em van sorprendre les continues referències a la mediterraneitat i la barreja de cultures que diuen que representa, ni les alusions a les illes balears. Com tampoc em va sorprendre que en sonar una versió de “Mediterraneo” per Niña Pastori, de cop i volta es parles de gent que vé del sud… Curiosa elecció. Si es vé de Grècia, Itàlia, Malta o fins i tot Marroc (però només artistes i cantants), ens uneix la nostra condició de mediterranis, pero si es vé d’ Algeciras o Almeria… ets un que vé del sud…

Una nit de conversa i mojitos amb Paco Polo i David, en Paco comentava que un castellà (de Castella, no un espanyol), quan s’aixeca i mira, veu els campos de Castilla. Pel contrari, quan un català s’aixeca i mira, veu el mar. I de fet, si mirem la màxima expansió de la història de Catalunya, amb Jaume I al capdavant, va ser pel mediterrani.

Les paraules, ja no només de Tura si no en general, sobre la mediterraneitat com a catalitzadora de fusions culturals em fan esgarrifar. Més que res per ser el discurs típic, tant de la progressía com de la burgesia catalanes, que considera un habitant de l’Alguer o Mykonos com a un germà, mentre que un algecireny sempre serà un inmigrant… com a mínim fins a la quarta generació.

El fet que jo mateix sigui un d’aquests immigrants de tercera generació, fa que la meva catalanitat sigui un tant peculiar i que, tot i que m’atregui més el mediterrani, no combregui ni de conya amb la visió d’aquest país petit. El fet de veure pintades que em diuen que per la meva condició de xarnego no sóc benvingut, em fa plantejar d’on i què em considero.

Per què haver de ser d’un lloc en el qual pots haver nascut però que pot no agradar-te? Per què si algú difereix de la forma correcta de sentiment i pertanyença, se l’assenyala com a traïdor? No es suposava que el mediterrani facilitava la fusió cultural? De què, donç, aquesta pretesa puresa? Per què “si no ets dels nostres ets l’enemic”? Aquestes preguntes fan que cada cop tingui més clar quin no és el meu “sentiment nacional”.

Fronteres i identitats

Quan estudiava per a director de cinema, un dels professors al que li encantava el Western sempre ens posava exemples del que anomenava “personatges de frontera”. Aquesta frontera pot ser física, entre països, persones o cultures, o temporal i conceptual, com a The man who shot Liberty Valance, on un sheriff que no porta pistola i creu en la no-violència, s’ha d’enfrontar al pistoler Liberty Valance, un dels darrers personatges del món del salvatge oest, amb la presència de John Wayne, un altre dels darrers personatges del salvatge oest, però no un bandit com Valance. Wayne acaba matant a Valance, i just després, John Ford, el mestre/director, posa un pla d’una espelma que s’apaga, com s’apaga el món del salvatge oest de pistolers i els duels al sol, en front del nou món que vé de la costa Est americana, on la gent ja no porta pistoles pel carrer.

Aquests personatges de frontera, no només no adopten l’identitat del nou món que arriba de l’Est, si no que desenvolupen una identitat pròpia: la dels darrers representants d’un món que s’esfondra. En el món de fronteres físiques passa el mateix, com a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. L’exemple, un ranxo, que ha estat espanyol, després texà, mexicà i ara cau dins l’estat de Texas als Estats Units. I tota la zona d’aquesta frontera és el mateix. Una línia imaginària divideix el territori. Aquesta pedra es Mexicana i dos metres enllà, Nord Americana.

Però a les zones de frontera, aquesta no només no separa si no que uneix i es crea un flux d’intercanvi entre les dues bandes.

Un altre cas ben clar ens el mostra en Manel amb el seu post Afriques on comenta el tema de les fronteres geogràfiques i humanes de l’Àfrica.

Però el que més m’interessa són les noves fronteres i identitats que pot portar el sionisme digital. Tant si va cap al model territorial com si deriva més cap al model desterritorialitzat, l’identitat basada en el territori desapareix, o es dilueix quan es trasllada al ciberespai.

L’identitat lingüística també es desmunta, ja que es poden fer servir una o varies llengües, ja sigui catanyol, spanglish, toki-pona, quenya, esperanto o qualsevol altra que permeti la comunicació entre les persones, ja que tampoc li trobo gaire utilitat a definir una llengua pròpia per a ús dels sionistes digitals.

En David, al seu post La próxima sereníssima explica cap a ón pot derivar l’identitat, basant-se en l’exemple de les empreses transnacionals:

Per tant, l’identitat ja no la configura ni la zona territorial, ni la llengua (en tant a comunitat lingüística) i potser que ni tan sols el grup. Muta, potser, ja no cap a un sentiment de pertanyença a si no cap a un ser part de, però molt més potent de com es podria entendre ara.

Com deia en Pere el primer cop que es va fer servir el terme sionista digital,

Sóm allò que fem?

Si fins ara l’identitat venia marcada pel lloc on s’ha nascut, o per la comunitat lingüística, el sionista digital redueix la dependència territorial fins a allò minimament necessari, una base o sagrat que fa servir per a treballar i operar, canviant de lloc quan ho considera necessari i es converteix en un personatge de frontera, però no a l’estil dels personatges dels westerns, ni del ranxo que canvia de país segons on estigui la línia imaginaria, si no com a generador i receptor d’un flux i intercanvi continu i divers.

Si com diu en Pere, la nostra identitat són els nostres textos a la xarxa, i si el SD redueix al mínim la dependència territorial i trasllada la seva creativitat, feina i desenvolupament intel.lectual a la xarxa, podríem dir que el SD és allò que fa… en el moment que ho fa:

El SD no s’encalla als seus orígens, ni al territori, ni en una llengua ni en les seves activitats. No li cal buscar ni crear cap identitat, ja que és allò que fa en el moment que ho fa i al lloc on ho fa, amb la capacitat afegida de reinventar-se quan vulgui o ho necessiti.